Primer, els bons; després, les accions

El desembre del 2015 la Reserva Federal va fer la primera pujada dels tipus d’interès des que va començar la crisi i va posar en marxa la normalització de la política monetària. No es pot dir que des d’aleshores hagi corregut. Tres anys després, la Fed encara té els tipus oficials en un 2,25%, un nivell considerat neutre en política monetària. I això malgrat que els Estats Units creixen a un ritme d’un 4,1% i que la taxa d’atur se situa en un 3,7% de la població activa, el mínim en 50 anys. La fi dels tipus ultrabaixos de la Fed afecta, lògicament, el preu a què els bancs es fan prestar i presten. Ara els

treasuries –bons del Tresor a deu anys– rendeixen un 3,2%, el triple que el desembre del 2015, quan va començar l’escalada. Progressivament, l’atractiu més gran dels bons dels Estats Units ha provocat un retorn dels capitals que van sortir del país els anys precedents a la recerca de rendibilitats més atractives. Les conseqüències d’aquesta repatriació han estat múltiples. Entre les més evidents hi ha l’apreciació del dòlar davant tota la cistella de divises i la necessitat d’un bon grup de països emergents d’apujar els tipus per poder continuar obtenint finançament dels mercats. Les crisis de l’Argentina, ja sota tutela del Fons Monetari Internacional, i la de Turquia són dues bones mostres dels efectes de l’alça de tipus per part de la Fed.

L’altra conseqüència rellevant és la retirada dels inversors més conservadors de les borses. Si els tipus alts encareixen el finançament de les empreses, reduiran els seus marges i, eventualment, reduiran el seu valor, per què no es retiren els diners i es compren bons o es deixen els diners al banc, que ara ja ofereix un retorn més atractiu?