La consciència de l’Espanyol
MARÍA BOSCH (1935-2017) Filla de Tin Bosch i empleada del club durant 42 anys
Ningú no ha viscut ni ha conegut més aventures i desventures de l’Espanyol que la persona més anònima i discreta de la història del club. María Bosch es va emportar ahir amb ella la memòria més completa d’un entitat que sempre ha hagut de viure a contracorrent, però que, com ella, sempre ha mostrat la seva cara més entusiasta. La María era la filla petita del llegendari jugador, entrenador i factòtum blanc-i-blau Tin Bosch i la seva esposa Encarna, una altra figura fonamental en la intrahistòria de l’entitat.
La María va néixer en el recordat Xalet de Sarrià, la casa que dominava la parcel·la de Can Ràbia on l’Espanyol va construir l’estadi de Sarrià a començaments dels anys vint del segle passat. En una època en què era impensable enderrocar una edificació tan singular per construir un equipament esportiu, el Xalet va fer de vestidor, seu de l’entitat i residència dels jugadors joves que arribaven a l’entitat de fora de la ciutat mig segle abans que l’altre equip de la ciutat estrenés la seva Masia.
Tin Bosch havia estat l’heroi del primer gran títol del club, el Campionat d’Espanya –encara no denominat Copa del Rei– de la temporada 1928-29. Va ser l’autor del segon i decisiu gol d’aquella final de l’aigua de Mestalla. Després d’haver ingressat en l’entitat amb només 17 anys, Bosch era una institució en el club quan va esclatar la Guerra Civil i el seu paper va ser decisiu per a la salvaguarda de la documentació de l’entitat i la integritat de molts socis durant els Fets de Maig. La mateixa María recordava com el seu pare li explicava el tràfec de documentació d’aquells dies que oportunament va amagar o va fer desaparèixer.
Després de la guerra, el llegendari 11 blanc-i-blau encara formava part de la plantilla blanc-iblava i, encara que no va disputar la final, va ser també un dels artífexs de la segona Copa conquerida pel club. Abans de retirar-se definitivament per formar tàndem al capdavant de la banqueta amb una altra llegenda blanc-iblava, Pitus Prat, autor del primer gol en la història de la Lliga.
Després d’una sola temporada a la banqueta, en la qual van complir l’objectiu de mantenir l’equip a Primera, Tin es va instal·lar definitivament al Xalet per fer-se càrrec de totes les instal·lacions del club. L’Encarna va assumir la cuina de la incipient residència i les seves tres filles van fer de l’estadi la seva llar. La María recordava també sovint com es vantaven de tenir el jardí més gran de Barcelona, que els caps de setmana havien de compartir.
Com la del seu pare, la seva vida va continuar vinculada per sempre amb l’Espanyol. I el 1953, sense haver deixat mai el Xalet, va entrar a treballar al club en tasques administratives, encara que no va formar part de la plantilla laboral fins a deu anys després. La María va arribar a ser la secretària de presidència, i va treballar durant més de quatre dècades sota els mandats de set presidents: José Fusté, Juan Vila Reyes, Manuel Meler, Antoni Baró, Julio Pardo, Francesc Perelló i Dani Sánchez Llibre, fins que es va jubilar, el 2005.
María Bosch va protagonitzar una de les imatges més doloroses de la història de l’entitat, quan hores abans de la demolició de Sarrià va ser l’última persona, amb Fernando Molinos, llavors director general, a abandonar les instal·lacions entre llàgrimes.
Però ella, com sempre, preferia quedar-se amb la part bona de la demolició. Sota la grada del gol sud, on s’ubicava el Xalet, hi va aparèixer la pedra amb l’escut del club que presidia l’edifici. La seva llar i la de tot l’espanyolisme. La il·lusionava veure-la cada dia a l’entrada de les oficines del club a Montjuïc, on es va jubilar. Ara la pedra rep els qui visiten les oficines del club. La María, que ahir se’n va anar amb la seva discreció habitual, també romandrà per sempre en la memòria de l’espanyolisme.