Esplendor romàntica
Piotr Beczala, el top tenor polonès, va venir, va arribar i va vèncer amb la seva interpretació del Werther, el protagonista de l’òpera francesa de Massenet, icona lírica i òpera de tenor com poques. Després de la fúria tràgica desencadenada per l’Elektra amb què es va tancar el 2016 de manera catàrtica, el Liceu ha sabut continuar per la via de l’èxit amb aquest títol del repertori romàntic líric per antonomàsia. Amb una producció basada en la combinació del groc Werther, color que es va posar de moda en la febre europea desencadenada per la publicació de la novel·la de Goethe (1774), i en un blau ultramar, aquí vinculat a la protagonista femenina, Willy Decker, el director d’escena alemany, embasta la captivadora història amb intel·ligència minimal i un efectiu resultat actoral per part dels protagonistes. La lluita del món al·lucinat i encegador d’un protagonista que vesteix en els dos primers actes amb un groc solar d’acord amb les seves esperances de seduir la seva enamorada, que, promesa amb un altre home, es refugia en un blau conservador, quadriculat i absorbent com la societat que l’envolta, color que acabarà per eclipsar qualsevol indici d’esperança inundant omnipresent els dos últims actes. Gran feina orquestral del debutant Alain Altinoglu, el jove director francès va cisellar la seductora partitura amb accents cuidats, marcant els leitmotiv sense esprémer el caràcter romàntic en desmesura. En canvi, va optar per l’elegància de les cordes, violoncels bonics, la calidesa dels vents o els tocs postwagnerians dels metalls, malgrat algun petit contratemps en l’últim acte. Una tasca d’orfebreria cuidada molt destacable. El timbre expansiu, daurat i reconeixible al punt del polonès Piotr Beczala va rubricar una actuació pletòrica que, com els grans, va rematar amb un bis esperonat pel fervor del públic en la celebèrrima Pourquoi me reveiller?. Fraseig, frescor, facilitat en tota la tessitura i una dicció clara per a un protagonista ideal que passarà a la història dels grans Werther del Liceu. La Charlotte d’Anna Caterina Antonacci va secundar amb una tasca honesta i neta, elegant però una mica mancada de greus, que va redundar en pèrdua de dramatisme en la seva escena del tercer acte. Bravo pel repartiment autòcton amb l’impecable Albert de Joan MartínRoyo, la ideal i refrescant Sophie de la debutant Elena Sancho Pereg, i la parella còmica sàviament caricaturitzada per la régie, de Marc Canturri i Antoni Comas com a Johann i Schmidt, respectivament. Feliç retorn al Liceu del baix Stefano Palatchi com a alcalde, i efectiva i riallera la feina del cor infantil de la Unió de Granollers amb la direcció de Josep Vila i Jover.
Beczala va ser un protagonista ideal i passarà a la història dels grans Werther del Liceu