Les claus psicològiques de la nova era digital
Juanjo Giménez fantasieja amb l’estatueta per al seu curt ‘Timecode’, el ‘La La Land’ català
Resolta la intriga de l’esmòquing, Catalunya pot respirar tranquil·la. Juanjo Giménez, candidat a l’Oscar per Timecode –una meravella de 15 minuts on la dansa serveix de vehicle per expressar els sentiments en joc– ha decidit portar en la cerimònia el mateix elegant vestit d’etiqueta que es va posar en el festival de Canes passat, on el seu curt va aconseguir la Palma d’Or.
“No és superstició. No és perquè estigui convençut que aquest esmòquing em portarà sort. Tampoc, tot i que s’ha de tenir en compte, ho faig per rendibilitzar la inversió. Ho faig perquè crec que toca”, diu el director per telèfon des de Los Angeles.
I explica per què: “A Canes, Timecode va aconseguir la Palma i aquest triomf ha obert les portes del món al nostre curt, que està tenint una vida espectacular en el circuit de festivals. Amb l’esmòquing vull traslladar aquest record –i aquell moment– a la cerimònia dels Oscars. En certa mesura és el símbol, la bandera, o com en vulguem dir, d’una cosa que va començar a Canes i que ha arribat fins als Oscars”.
Efectivament, la Palma aconseguida per Giménez a l’última edició del festival francès equipara el cineasta barceloní amb Luis Buñuel. Amb Viridiana (1961) el director aragonès era l’únic espanyol que havia aconseguit l’apreciat guardó, i així ha estat fins que Giménez, al seu torn, va aixecar la Palma el mes de maig passat.
Des d’aleshores Timecode ha aconseguit més de cinquanta premis, i ara acaricia –és un dels curts favorits– la possibilitat de l’Oscar, un reconeixement que l’igualaria, des del punt de vista de la comptabilitat, amb Garci, Trueba i Almodóvar, els altres directors espanyols que tenen en el seu historial l’anhelada estatueta. “Bé, bé, cadascú sap el seu lloc”, matisa el director, a punt per començar la seva jornada prèvia al lliurament, plena de visites, trobades i actes organitzat per l’Acadèmia de Hollywood.
“Aquí els Oscars se’ls prenen seriosament, sense perdre de vista per això que és un moment festiu. És com una setmana gran del cinema per oblidar les misèries del dia a dia, una mena de festa major de la indústria de Hollywood”. Una festa que tindrà la sematinada va culminació en l’entrega de les estatuetes. “Encara no sabem quan serà el torn del nostre premi. Cada any és diferent. Pot ser el quart com pot ser el desè”, afegeix.
Malgrat això, el director sap des de fa dies l’hora de l’arribada a la catifa vermella, una operació de caràcter militar on les limusines, una darrere l’altra, aniran desfilant per la porta del Dolby Theatre de Hollywood.
La caravana culminarà a les 17.30 hora local de Los Angeles aquest diumenge, 26 de febrer. O el que és el mateix, a les 2.30 de la del dilluns 27 de febrer a Espanya. “Està tot perfectament planificat. Ens han demanat que ens posem en marxa tres hores abans. Hem de passar dels primers per la catifa vermella. Ens han demanat que correm per deixar espai –i temps– a l’entrada de les estrelles. Evidentment, la limusina l’hem hagut de buscar nosaltres”, diu rient.
Amb el director i la seva dona hi aniran els productors del curt, Daniel Villanueva i Arturo Méndiz. “Només ens han proporcionat quatre entrades, dues per la María i jo, i ens posen a prop de l’escenari... per si de cas [i riu]. No sé on s’asseuran els productors encara”.
Giménez està instal·lat a Hollywood des del dia 6 de febrer. “Els primers dies van ser de promoció. La distribuïdora del film als Estats Units ens portava d’una banda a l’altra, de Washigton a Texas. Ara és diferent. És l’Acadèmia la que organitza”. El director recorda amb especial afecte el dinar dels candidats, on va ser al costat de l’equip de Manchester frente al mar, amb Casey Affleck i Michelle Williams. “No soc mitòman, però em va fer il·lusió saludar Ruth Negga, la protagonista de Loving, una noia molt agradable i una actriu amb molt de talent”.
Resulta que el director havia vist aquella mateixa pel·lícula a
l’avió que el va portar a Los Angeles. “El treball de Negga em sembla meravellós”.
Encara no ha saludat Spielberg, no. Però ha xerrat de curts amb Jeffrey Katzenberg, el que va ser el seu soci. “A Katzenberg li interessa el món del curt. Als Estats Units el curt és el camí per entrar a la indústria, un paper lleugerament diferent del que aquest format juga a Europa, on el curt existeix per si mateix”.
Giménez subratlla que és un fet singular que un curt que ha triomfat a Canes també triomfi als Oscars. “A Hollywood aprecien més els curts que són com petits llargs en si mateixos. Totes les meves competidores són així. Timecode,
amb la seva dedicació a la dansa, és l’excepció que confirma la regla”. Aquesta excepció l’equipara en certa mesura amb
La La Land, el gran fenomen que està marcant la tornada del musical a Hollywood.
“M’ho han comentat”, diu Giménez. “Potser té punts de trobada amb La La Land. La dansa n’és un, per descomptat. I també el romanticisme, tirant cap a la malenconia. Hi ha gent que entén Timecode com una història d’amor, com el musical de Damien Chazelle”.
Timecode, que ahir va projectar TV3 en hora de màxima audiència –“A veure si es converteix en costum això de passar curts”, diu–, neix de la curiositat del director per la dansa: “En contra del que se sol dir, jo parlo a les meves pel·lícules del que a priori no conec”, afirma.
A partir d’avui, la incògnita. Guanyi o perdi l’Oscar, Juanjo Giménez considera que ja ha guanyat. Però li fa il·lusió tornar a Barcelona amb l’Oscar sota el braç per a Timecode.
Tot i que més il·lusió li fa “girar full i poder-me dedicar una vegada per sempre al pròxim projecte”.
“A Hollywood li agraden els curts que són petits llargs, i ‘Timecode’, amb la seva dansa, és una excepció”