El soroll de la roda espatllada

EL fabulista Isop va escriure que la roda més espatllada del carro és la que fa més soroll. El soroll d’aquests últimes dies al voltant dels tribunals (el relleu de fiscals en llocs rellevants, la decisió que Urdangarin no entri a la presó, les noves imputacions a la Mesa del Parlament...) no contribueix al prestigi de la justícia. Una part d’aquesta estridència és interessada (en aquests moments hi ha grups socials i polítics que intenten desprestigiar les institucions), però l’altra és preocupant, perquè posa de manifest que és imprescindible tornar a marcar les línies que separen la política de la justícia.

Certament, veure un fiscal com Pedro Horrach canviant d’opinió des del “no descarto demanar l’ingrés a presó d’Urdangarin per la gravetat de les penes”, fins a la sol·licitud final d’una fiança per eludir la presó, desconcerta. Sorprèn tant com veure aquest representant del ministeri públic de gira pels magazines de les televisions per justificar-se. Tot és tan desenraonat com comprovar que tertulians de tota mena acaben opinant de la sentència de 800 pàgines sense haver-la llegit. Sense ni tan sols haver-hi donat una ullada.

Tampoc no és una bona notícia que rellevin el fiscal en cap de Múrcia després que es va querellar contra el president d’aquesta comunitat per presumptes delictes comesos pel cas Auditori. I encara caldria afegir que els canvis dels últims dies del fiscal en cap d’Anticorrupció i de l’Audiència Nacional sense donar explicacions no resulta una bona praxi.

Però, amb tot, la justícia avança implacable. El cas de les targetes black ha acabat amb penes de 120 anys (que inclouen un exvicepresident del Govern central), poca broma. I 300 banquers més s’enfronten a peticions de presó per la seva mala gestió, com a part dels 3.000 investigats per corrupció relacionats amb la política. Massa gent mira alterada a una justícia que porta una bena als ulls, però és preocupant que alguns intenten treure-li l’antifaç.