Vermeer viatja a París
El Louvre exposa els pintors intimistes del segle d’or holandès
El Museu del Louvre acull una exposició de la pintura intimista holandesa del segle XVII, el màxim exponent de la qual, Johannes Vermeer, estarà representat per una dotzena d’obres, com ara la coneguda
La lletera.
A Holanda La lletera de Johannes Vermeer (1632-1675) és una mena de símbol nacional. A França aquest petit i lluminós quadre del segle d’or holandès és molt conegut pel públic més profà, per haver estat segell emblemàtic d’una coneguda marca de iogurts. El Louvre acaba d’inaugurar una sonada exposició d’aquest pintor, acompanyada d’una notable mostra dels seus coetanis nacionals del que a França es coneix com a peinture de genre, és a dir, la pintura íntima d’escenes interiors de la vida quotidiana.
Per la seva llum i la seva extrema concentració en els personatges, Vermeer destaca molt en aquest gènere de pintura, tan burgesa i tan diferent en els seus temes del pietisme catòlic espanyol, o de la magnificència de la pintura de la cort de Lluís XIV, un contemporani del fenomen. Hi ha a la pintura holandesa d’aquell període, amb les seves inofensives escenes intimistes, tot un greuge comparatiu de petita república cap a la grandiloqüència de l’absolutisme.
Vermeer no és un inventor, sinó un nus brillant en tota una xarxa d’artistes que vivien a diferents ciutats de la petita Holanda, que segurament es coneixien i que es copiaven i inspiraven mútuament sense amagar-se’n. El que és interessant d’aquesta exposició (Vermeer i els mestres de la peinture de genre, oberta fins al 22 de maig) és, precisament, que mostrar el mestre en aquest context col·lectiu, i la invitació que conté a un exercici de comparació amb la resta dels exposats; Gerard Dou, Pieter de Hooch, Gerard ter Borch (tres d’importants, amb quadres que no desmereixen en absolut al costat dels de Vermeer), Gabriel Metsu, Caspar Netscher, Frans van Mieris, Jan Steen, Eglon van der Neer i Jacob Ochterrvelt.
La fórmula ha estat també un bon remei al que podria passar per defecte: només s’exposen 12 quadres de Vermeer i no hi figuren obres tan importants com La jove de la perla o la Vista de Delft. De tota manera, 12 són molts, si es té en compte que en els seus vint anys de creació, Vermeer només va pintarne uns 40, dels quals se’n conserven 36. La majoria (26) pertanyen al gènere intimista de La lletera.
Alliberada del domini espanyol, l’Holanda del segle d’or era la petita gran potència del mon, que practicava el comerç triangular d’esclaus, sucre i manufactures amb les Antilles, l’única amb base comercial Japó, gran presència a Java, el Gabon, etc. La seva metròpoli, una zona enormement urbanitzada i que comptava amb la millor xarxa de transports de l’època (canals i postes amb horaris estrictes en una geografia densa i plana), va concentrar una enorme riquesa i va alimentar un rellevant mercat d’art.
Vermeer gairebé no va sortir de la seva Delft natal, una localitat de segona entre Rotterdam i l’Haia, “però no treballava aïllat, sinó en
El mestre de Delft no va ser un inventor, però sí el més lluminós i fotogràfic per captar la intimitat quotidiana
evident comunicació amb tot aquell col·lectiu establert en altres ciutats”, explica el comissari Blaise Ducos. “Tots aquests artistes es copiaven, s’admiraven, se sentien còmplices i s’homenatjaven”, afegeix. Tots pinten dones interpretant música, escrivint cartes, arreglant-se amb les seves perles, cosint o jugant amb el seu lloro del Gabon.
Del mateix Vermeer se sap ben poc.“Tot just podem establir una relació entre obra i biografia”, diu. Però alguna cosa es coneix. El seu pare, taverner, va morir aviat, ell es va casar amb una dona catòlica de família benestant, cosa que explica la seva conversió al catolicisme des del calvinisme, en una època en què era tolerat si es practicava en l’àmbit privat. Vermeer pintava molt a poc a poc. Els espais interiors de Ter Borch i sobretot l’em-
premta de Pieter de Hooch, que a partir del 1652 també es va establir a Delft, van exercir-hi una gran influència. A diferència de tots dos, Vermeer es concentra molt més en un sol personatge, una sola dona, freqüentment al costat d’una finestra per on entra la llum del sol. I és més detallista. La seva pintura sembla sorprendre els seus personatges en l’activitat i mostra una fixació gairebé fotogràfica pel detall. En el cas de La lletera, l’activitat és l’aprofitament del pa dur barrejant-lo amb llet. A l’esquena del personatge, un protagonista humil en aquest cas, una paret on es veuen uns claus o els forats que hi han deixat.
Encara que alguns dels quadres dels seus companys tenen una bellesa i una tècnica de llum tan perfecta i complexa, les escenes de Vermeer, tan semblants a les dels altres, ofereixen interpretacions més obertes que la situació lineal exposada per ells. En la dona que escriu una carta, amb la seva criada al darrere, s’aprecia a terra un full de paper arrugat. Està escrivint una resposta ofesa? Es tracta simplement del segon intent després d’un primer esborrany fallit? En Vermeer hi ha, potser, una mica més de misteri.
El mestre holandès, que va morir als 43 anys, ja era un pintor ben madur als 27, quan va pintar la seva lletera. Vermeer va tenir èxit, encara que no va ser dels més cotitzats de la seva època, però va morir pobre i envoltat de deutes. Durant el Rampjaar, l’any desastrós, del 1672, sobre Holanda s’abat una crisi econòmica i les guerres amb França i Anglaterra acaben amb el fluid mercat d’art. Vermeer mor tres anys després.