Són com nins
No és habitual veure un grup de taxistes en una presentació literària. S’asseuen a la darrera fila, a la Casa del Llibre. Quan el seu company Rodrigo Díaz Cortez escriu mentre espera el torn en alguna parada, ells pensen que ja està amb les seves coses i que això d’escriure és una parida. Els col·legues escriptors de l’autor, per la seva banda, es pregunten com pot escriure dins un taxi. La doctora i professora de Literatura Hispànica Dunia Gras li recorda que l’argentí Sergio Chejfec també va ser taxista. En qualsevol cas, Díaz Cortez parla als seus textos dels oficis, d’aquells mons allunyats de l’editorial, com el del ferroveller i el del mecànic; parla del poble del seu pare, al desert d’Atacama, i de la Barcelona amb immigrants que no coneixen els turistes. Publicat a l’editorial Comba,
Metales rojos recull dotze relats en què els personatges tenen una vocació artística continguda i es mouen en un espai fràgil, cercant-ne la sortida. “Són solitaris que es creuen fugaçment amb algú que fuig”, apunta el també escriptor Martín Lombardo. Entre el públic hi ha l’editor Juan Bautista Durán, Matías Néspolo, Diego Gándara, José-Christian Páez, Débora Castell i Cristina Osorno. Diu Díaz Cortez que el fracàs forma part del mètode i que l’únic mètode consisteix a escriure el mateix un milió de vegades, fins assolir la precisió. Ell, que també va ser paleta, considera que els maons equivalen a la realitat, i el ciment, a la ficció. Li agrada aventurar-se com un nin.
I com una nina, la polonesa Wislawa Szymborska, premi Nobel el 1996, s’ho qüestionava tot, conscient que la poesia es troba en la quotidianitat i que una pregunta en planteja una altra fins a l’infinit. La doctora Bozena Zaboklicka diu a la llibreria Documenta que Szymborska “crea addicció”. El seu sentit de l’humor, la ironia, l’economia del llenguatge i una extrema complexitat filosòfica expressada amb senzillesa la fan accessible. De fet, explica l’escriptora i traductora Monika Zgustova, ella estava llegint les seves Prosas reunidas a la cafeteria de la Laie quan s’adonà de sobte que els altres clients la miraven. Llavors va entendre que estava rient en veu alta. Segons l’editor de Malpaso, Malcolm Otero, aquest conjunt d’articles encarna la literatura: curiositat, espurnes d’una intel·ligència inper èdita i apropar-se al món sense solemnitat. “És una troballa que es quedarà per sempre”, assegura.
Per Szymborska, llegir és el passatemps més bell. Per això va decidir ressenyar aquells llibres que, d’una altra manera, passarien desapercebuts. Inventaris de malalties de cadells, la vida dels rèptils a casa, la cria d’aus domèstiques, manuals de ioga, fins i tot un calendari del 1973, li serveixen com a pretext per fer reflexions lleugeres només en aparença.
La curiositat va matar el gat, diuen, i també fa l’escriptor. Davant d’un auditori ple, a la Biblioteca Jaume Fuster, Javier Cercas sospita que es va dedicar a aquest ofici per escriure El monarca de las
sombras (Random House), la seva obra més important, el seu gran dimoni, la gran incògnita. No va parlar del llibre a Ernest Folch, quan aquest últim anà a Ibahernando, el minúscul poble extremeny on va néixer, per entrevistar-lo al programa Arrelats. I no ho va fer perquè no sabia si el publicaria, atès que parteix d’una vergonya: l’heroi de la seva família va morir lluitant al bàndol equivocat de la història. Manuel Mena era el germà i mite de la seva mare, “i no va morir la pàtria, sinó per una colla de fills de puta que enverinaven el cervell dels nens”, apunta Cercas.
“No és veritat que els poetes perdin les guerres –explica–; al contrari, són els amos de la paraula, són els adults, els qui porten la canalla a l’escorxador, construint una èpica que els sedueix mitjançant la retòrica”. Als anys trenta el discurs feixista estava de moda; era jove, anticapitalista, carregat de sentimentalisme contra els burgesos. Com tots els adolescents, Mena va idealitzar la guerra, pensava que els vencedors eren compassius, i els vençuts, dignes, igual que en un quadre de Velázquez. I es va topar amb l’horror d’un quadre de Goya.
Cercas creia que, quan indagués el seu passat, trobaria coses més espantoses de les que va trobar. Les hauria publicat igual, perquè en aquesta feina no es pot ser covard. I quan t’oblides del passat, ell ja està preparat per repetir la història. “Un dels grans problemes que tenim en aquest país és que no estem d’acord amb el nostre passat”, diu, “i l’única manera de fer alguna cosa amb el futur és tenint-lo ben present”.
A primera fila hi ha Jaume Collboni; la directora general de Penguin Random House, Núria Cabutí; el director general de l’agència Balcells, Lluís Miquel Palomares, i els editors Claudio López de Lamadrid, Miguel Aguilar i Albert Puigdueta. Diu Cercas que, per poca ficció que hi hagi en un text, tot es converteix en ficció; com si hi ha una gota de verí dins l’aigua. Ell escriu novel·les d’aventures sobre l’aventura d’escriure novel·les. Els escriptors són friquis, afegeix, transformen un problema complex en un altre encara més complex. Saben que allò simple mai no ho és. Igual que els nins.
Rodrigo Díaz Cortez escriu al taxi, en hores mortes; Sergio Chejfec també va ser taxista