La ‘postmovida’
Ágatha s’ha deixat anar: la desfilada va ser una declaració de vida “després de Pedro J.”
Tant que es van riure del talante, sant i senya de l’era Zapatero –que té la mateixa arrel etimològica que talento, segons el Coromines– i ara l’anomenat nou PP és el súmmum de la sensibilitat i la proximitat. El cas és que el ministre Méndez de Vigo em crida a capítol després de maldir en una columna sobre l’absència de model cultural espanyol, a anys llum del cas francès. Méndez de Vigo em convida amablement que el seu equip d’especialistes m’expliquin el Pla 20.20, perquè avui la cultura s’embolica amb xifres-bandera. Hi ha voluntat i impuls. Però abans han de treure les grapes rovellades amb què van clavetejar la cultura. El tot Madrid diu que Méndez de
Vigo és “un home de diàleg”. Sempre m’ha alarmat aquest sintagma altisonant aplicat a un polític, o la capacitat de diàleg no hauria de ser una característica obligada per a qualsevol gestor públic? També “és un senyor” i això vol dir per damunt de tot que és un home ben educat. Durant la setmana de la moda, xerro amb
Ágatha Ruiz de la Prada. D’ella també es diu que “és una senyora”, sobretot després de declarar que passaria el disgust de l’abandó del seu marit igual que una grip llarga. La conec des de fa mil anys; venia la seva roba a la botiga de
Pepa Domingo. A Pepa cal fer-li un homenatge corrents. Gràcies a ella van poder menjar molts dissenyadors postmovida a qui comprava les seves col·leccions i els muntava desfilades al costat de la Paeria, des de Sybilla, Manuel Piña, Lydia Delgado, Kima Guitart o Ágatha mateix... Pepita, que té una bellesa morena i italiana, em va batejar als seus mars i em va encomanar la seva capacitat de sorpresa per tot allò que era audaç entre costures. En una ocasió em va arribar a vendre un cèrcol d’Ágatha. I amb ell, incauta noieta me’n vaig anar a cobrir la primera edició del premi d’Assaig Josep Vallverdú. Encara hi havia governador militar i davant l’estupefacció de les autoritats el comandament va trencar el gel amb sorna i cortesia, era el 1984, els temps no canviaven, es desbocaven. Ágatha ara s’ha deixat anar del tot. La seva desfilada va ser una declaració de vida i no de “vida després de Pedro
J.”, sinó de tot el que sempre ha estat ella. M’explica que durant anys va viure de puntetes. Més pendent, continguda, acompanyant aquí i a allà el superperiodista que es posava les seves corbates de núvols. La seva va ser una explosió de magdalenes i dònuts de colors. Una demostració
de l’esperit dels vuitanta que va agathitzar el món de la roba infantil, la decoració, els perfums i tot el que tocava, fins a convertir-se en un gegant. La seva també va ser una explosió de poder: Aguirre, Cifuentes, l’exeditor del seu exmarit Antonio Fernández Galiano, Rafael
Ansón, el torero Francisco Rivera ilasevadona, Beatriz d’Orleans... Tothom dret quan va acabar la desfilada. I una Ágatha alliberada es va convertir en cor.
Fa uns dies, Joaquín Sabina ens va convidar a un grup de periodistes a escoltar el seu nou disc a les oficines de Sony Music, que té cert aire de guarderia de disseny. En una pantalla anaven apareixent les lletres de Lo niego todo. Allà em vaig trobar amb el col·lega i poeta Antonio
Lucas, que persegueix l’esplín de la ciutat i fa literatura en el mític José Alfredo ,un bar on molts periodistes s’han deixat la nòmina. Sabina és regi. Serè. Parla directe com sempre, confessa que les seves muses eren vídues, que els havien sortit varius, que els feia pudor l’alè. Fins que va arribar un clima de felicitat creativa i les muses van rejovenir. Sabina confessa: “Les cançons sempre queden lluny de com un les havia somiat. Almenys aquestes no em fan vergonya”. Sol afirmar que els seus dibuixos no són art ni les seves cançons són poesia, però és un dels supervendes de Visor ,al costat de Benedetti, i segueix omplint sales i estadis als dos costats de l’oceà.
La nostàlgia dels vuitanta és recollida avui per les noves generacions que beuen de l’històric Club Blitz de Londres o de les nits d’El Sol.
Alejandro Gómez ‘Palomo’, ha desfilat a Nova York amb Malia Obama, la filla de l’expresident dels Estats Units, a primera fila. És l’únic espanyol nominat als premis LVMH. I la seva nova col·lecció, inspirada en La ley del deseo , va tenir la benedicció d’Almodóvar. Efebs il·luminats i barrocs que posen als terrats del barri de les Letras demostrant que la màxima expressió de la moda és la seva capacitat de provocar.