Els tres germans
Un dels costos més feixucs del trencament que va suposar per a Catalunya la victòria franquista del 1939 va ser l’exili de bona part de les seves avantguardes polítiques, socials, professionals i culturals. En efecte, molta de la gent més avançada i prestigiosa en aquests camps va haver de marxar del país i molts d’ells per no tornar mai més. Una de les nissagues més castigades pel desenllaç del conflicte va ser la dels Pi i Sunyer, de la qual més de 30 membres van haver de marxar cap a l’exili, com ara evoca, amb una documentació riquíssima, l’exposició Vides errants. Postguerres i exilis dels germans Pi i Sunyer, inaugurada fa pocs dies al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera.
Els Pi i Sunyer eren una família força representativa de la classe ascendent catalana del primer terç del segle XX, la integrada pels nous professionals i intel·lectuals. Ells simbolitzen com pocs l’aposta per la vinculació dels valors del catalanisme, de la democràcia i del progrés social que acabarien definint els principis de la cultura cívica republicana. L’August, el més gran dels germans, va ser un fisiòleg de reputació internacional que ha estat considerat un dels pares de la bioquímica catalana i espanyola. A més, va ser un home d’un activisme cívic i cultural notable: membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), president del Segon Congrés Universitari català (1918) i membre del Patronat de la Universitat Autònoma dels anys trenta. Seguint la tradició familiar empordanesa dels Sunyer i dels Pi, l’August va ser diputat republicà federal per Figueres i un dels defensors del primer projecte d’Estatut d’Autonomia català, el del 1918, a les Corts espanyoles.
L’enginyer Carles Pi i Sunyer, el germà mitjà, va tenir una actuació política més destacada. Pocs saben que, com a director general de Comerç, va encapçalar la primera delegació que la República espanyola va enviar a la Unió Soviètica l’estiu del 1931. Va ser conseller de Finances i conseller primer de la Generalitat, ministre de Treball en l’efímer govern de Martínez Barrio, alcalde de Barcelona i conseller de Cultura de la Generalitat durant la guerra. Les seves memòries són, en la meva opinió, un dels millors testimonis d’aquell conflicte escrit per un polític català. El germà petit, Santiago, que als 30 anys ja era catedràtic de Fisiologia, va col·laborar amb l’August en bona part de les seves investigacions i va ser sotssecretari d’Instrucció Pública l’any 1933.
Només cal llegir els seus expedients de responsabilitats polítiques que s’exhibeixen a l’exposició per adonar-nos per què els tres germans van haver de fugir del país amb les seves dones, fills i nets: van ser severament depurats, expropiats, multats i fins i tot la casa de l’August a Roses va ser enderrocada. L’exposició ens explica amb precisió l’experiència dura de l’exili iniciat l’any 1939 amb tot el que va comportar de desarrelament i d’estades provisionals. Primer va ser considerats refugiats i van emprar passaports d’apàtrides, després serien oficialment mexicans, veneçolans, britànics, americans, bolivians o argentins. Però malgrat aquesta llunyania, mai van deixar de considerar-se catalans i mai van interrompre la comunicació amb la part de la família que restava a Catalunya, com palesen els centenars de cartes, documents, fotografies i objectes originals. Eren cartes i postals que demanaven informació sobre què passava al país, com estaven els amics i els parents, i sempre especulaven sobre l’anhelat retorn. L’enyorança dels estius a Roses, quan tots navegaven en el vaixell Els Tres Germans, reflecteix la plena consciència de que aquell ja era un paradís perdut irremissiblement i de la crueltat imposada pels nous temps. Una fotografia de tota la nissaga, amb unes 50 persones, feta a Roses poc abans de la guerra deixa testimoni fefaent de la ruptura familiar: l’any 1939 més de la meitat havien marxat a l’exili. Dels tres germans, només el petit, en Santiago, va poder retornar per morir a Catalunya. En una carta seva de l’any 1945 reflexiona sobre l’elevat cost que havien hagut de pagar per “conservar la plena integritat moral sense haver-nos d’ajupir a les forces coactives”. Carles Pi i Sunyer va mantenir una certa activitat com a polític d’exili, en canvi l’August i el Santiago tornarien a destacar com a professionals de prestigi amb la creació d’autèntiques escoles de fisiologia a les universitats de Caracas i de Cochabamba.
Recordar i valorar els exiliats és també reivindicar els valors morals i els principis polítics que van definir el projecte republicà del 1931: democràcia, ciutadania, reformisme social, secularització i impuls a l’educació i a la cultura populars. És per això que considero un acte de justícia homenatjar el coratge i l’abnegació d’aquella generació, representada en aquesta exposició pels germans Pi i Sunyer i les seves famílies, pel seu compromís i sacrifici en la defensa d’uns ideals que avui haurien d’estar plenament vigents. Reivindicar l’actitud moral d’aquesta generació és un acte necessari en moments com els actuals en què sovintegen comportaments ètics força reprovables.
Simbolitzen com pocs l’aposta per la vinculació dels valors del catalanisme, progrés social i democràcia