Un teatre molt vist

El compte de Twitter del Teatre Nacional de Catalunya va difondre aquesta frase del poeta i pintor Narcís Comadira dilluns passat, dia mundial del Teatre: “Avui, polítics i tertulians fan teatre. La gent de teatre, en canvi, construeix la realitat”. No és pas cap novetat, això. La política sempre ha estat una representació, des del dia en què el cap del primer clan que caçava mamuts va voler deixar ben clar qui donava les ordres. La política és inseparable de la seva posada en escena, la qual cosa és anterior a la mediatització contemporània dels discursos i dels gestos polítics. Hannah Arendt ens fa avinent que “l’arrel de l’antiga estima per la política és la convicció que l’home (...) apareix i es confirma en l’espai de la parla i l’acció, i que aquestes activitats, malgrat la seva futilitat material, posseeixen una qualitat perdurable per si mateixes perquè creen la seva pròpia remembrança”. La política tendeix a no tenir memòria, però el teatre polític, paradoxalment, anhela fixar un relat i uns símbols en la ciutadania entesa com a públic.

No, el problema no és que els polítics avui facin teatre. Sempre n’han fet i sempre en faran, inclosos aquells que diuen que no en fan (i que acostumen a ser els que amb més cura preparen la funció). Política –ho repeteixo– és saber representar un paper especial davant dels altres, a més de gestionar, triar les prioritats, arribar a acords i, sobretot, prendre decisions que afectaran milions de persones. El problema no és el teatre sinó el teatre dolent. I que el públic no sàpiga distingir els espectacles pèssims dels que són excel·lents. Tots els polítics fan teatre, però n’hi ha uns que assoleixen l’èxit a partir de textos, muntatges i recursos molt tronats, molt rancis i molt tramposos. Vaig pensar-hi arran de dos esdeveniments recents: el míting de Susana Díaz per anunciar oficialment la seva candidatura a les primàries del PSOE (escortada per González i Guerra) i la intervenció de Mariano Rajoy abans-d’ahir a Barcelona, per prometre inversions en infraestructures davant de dirigents empresarials i d’algunes entitats. La primera vol arribar aviat al palau de la Moncloa mentre que el segon ja fa temps que hi és.

Rajoy i Díaz són actors de caràcter posats a fer d’estrelles. En el paper de líders resulten poc creïbles, tot i que han aconseguit que algunes de les seves virtuts menors semblin atributs excepcionals, perquè en un entorn mediocre la propietat de saber resistir es disfressa de talent. De la mateixa manera que el control de l’aparell tapa perfectament la manca d’idees. No es tracta de casos únics, esclar. Arthur Miller té un assaig deliciós titulat La política i l’art d’actuar. Segons el famós dramaturg nord-americà, “l’actor vol no solament que el públic es deixi enganyar per la seva actuació i que l’admiri sinó també que l’estimi”. La mena de veritat que el teatre ofereix mitjançant l’artifici només arriba plenament quan l’intèrpret aconsegueix fer oblidar justament que és una ficció; en el teatre polític, això és a les mans de molt pocs. Miller posa com a gran exemple el president Franklin D. Roosevelt, “que posseïa el poder impactant de l’star, l’estrella, davant del qual tota resistència es fon”.

Certament, ni Díaz ni Rajoy tenen res a veure amb Roosevelt. De fet, són l’altra cara de la moneda. La socialista i el popular són experts en parlar sense dir res i han aconseguit convertir l’obvietat en un material que substitueix la confiança. A manca de líders amb visió i autoritat, aquesta mena de polítics ofereixen un producte que no entusiasma ningú, però que es pot imposar fàcilment entre els segments més conservadors de la societat, des de votants que tenen al·lèrgia a qualsevol canvi fins a determinats blocs dirigents que s’han resignat a una forma de mal menor que ofereix tranquil·litat a canvi de zero imaginació.

El cap del Govern espanyol ha anunciat solemnement una inversió de 4.200 milions en infraestructures a Catalunya fins al 2020 i el públic ha reaccionat, en el millor dels casos, amb un elegant escepticisme. Per què? En primer lloc, perquè hi ha una mica de memòria. I, en segon lloc, perquè tota sobreactuació teatral “llança un dubte sobre el text”, en paraules de l’autor novaiorquès. El guió que va recitar Rajoy dimarts no és nou, com va notar Manel Pérez: es tracta d’una sèrie de promeses “que els presents ja havien sentit, de manera semblant o pràcticament idèntica, una infinitat de vegades”. És un teatre molt vist i representat sense cap convicció, amb aquella rutina amb què una companyia incapaç de renovar-se intenta captar espectadors (de províncies) per anar fent.

Quan els problemes són greus, toca que el teatre polític sigui ambiciós. No és el cas. Tenim el que tenim. “En plena representació d’una obra teatral –escriu Miller– no és possible que un dels personatges principals decideixi abandonar l’escena sense destruir dràsticament tota la il·lusió. Perquè es pugui dir que el sistema ha funcionat no es pot permetre que ningú deixi d’actuar”. Però actuar no és només dir el paper de qualsevol manera.

Quan els problemes són greus, toca que el teatre polític sigui ambiciós; no és el cas, tenim el que tenim