Enquadernador de les millors pàgines de la nostra història
ENRIC PUBILL (1930-2017) Militant comunista pres durant el franquisme
Ahir Enric Pubill va pujar en un tren a Atocha per tornar a Barcelona. La nit anterior estava a l’estrena d’A voz ahogada al teatre del Barrio de Madrid. Un testimoni del poeta republicà represaliat Marcos Ana, i també de presos polítics catalans que van compartir el seu captiveri, Lluís Martí Bielsa i Enric Pubill.
L’Enric, sense saber-ho, venia del seu últim acte de militància. Un de tants, un de molts. La seva agenda era infinita. Xerrades en instituts. Presentacions de llibres. Record dels seus companys. Els 14 de febrer en l’homenatge als afusellats del PSUC al fossar de la Pedrera. I una explicació sòlida i compromesa del seu compromís, de la seva lluita.
A Enric Pubill alguns el vam conèixer en un petit local del carrer Venezuela, al barri del Besòs. El local primer del PSUC i després d’ICV al districte de Sant Martí. Era allà amb dos dels seus inseparables del moment, Joan TristanyiRomuald Grané.
Enric Pubill era, com recordàvem ahir amb Andreu Mayayo (persona que em va suggerir el títol), l’enquadernador de les millors pàgines de la nostra història. Des de la seva petita impremta al carrer Marià Aguiló, era un home que va militar i que va combinar aquesta militància amb la seva condició de treballador al sector de l’edició. No només treballava sinó que entenia que la feina havia estat i continuava sent un dels elements centrals per construir alternatives a un capitalisme en què dominaven “grans corporacions econòmiques mundials”, és a dir, el capitalisme finançaritzat.
L’Enric era el que entra a militar a les Juventuts Socialistes Unificades amb 17 anys, era el militant del PSUC, d’ICV, de CC.OO., el que sempre hi era. Però no era només això. Pubill era generós, gens sectari, unitari, clarivident, pur compromís. Però per damunt de tot Enric Pubill era memòria, però memòria projectada. No era només els seus 11 anys al penal de Burgos, era el sentit de la lluita que l’havia portat a la presó de Burgos. Per això el seu gran compromís va ser com a president de l’Associació d’Ex-presos, un compromís de reivindicació de la memòria dels que hi havien deixat la pell. De fet, una de les coses que el feien aixecar de la cadira era quan entenia que s’estava reinterpretant la lluita antifranquista. En un article publicat el 29 de març del 2016 a la revista Treball, va tornar a recordar el paper central tant del PSUC com de CC.OO., moltes vegades obviat o infrarepresentat, i va escriure que “cal connectar passat i present, que el record ens serveixi per afrontar els reptes actuals” per acabar dient: “No ens podem limitar tan sols a fer homenatges; hem d’utilitzar l’experiència de tants anys de lluita per afrontar amb respostes noves situacions noves”.
S’havia compromès amb tot el que passava a Barcelona i al seu barri. No ho va deixar de fer mai. I ho feia amb el mes petit gest. Passejar-te pel Poblenou en família i trobar-te amb l’Enric era una oportunitat no només per parlar amb ell, sinó perquè el teu fill, després de la conversa amb l’Enric, t’acabés preguntat per la història, per aquella història que han fet i construït homes i dones fets de la mateixa pasta que Pubill. Així, l’Enric no només construïa memòria projectant-la al futur en xerrades, sinó que ho feia amb el més petit dels gestos, llaurant i plantant llavors en qualsevol ocasió.
Però si alguna cosa era l’Enric, era un dels que mai s’arronsen. No es va arronsar gens amb el franquisme, però tampoc no es va arronsar amb els que s’atrevien a ficar-se amb ell, a dir-li fins i tot feixista pel simple fet d’opinar diferent, com li va passar amb l’exposició sobre el franquisme que s’havia fet al Born.
Sé que has lluitat, que has lluitat molt. I que el que has fet és posar-hi el coll perquè hi hagi un món on hi hagi, com va dir el poeta, pa i roses per a tothom. Molts et trobaran a faltar. A la Via Laietana, a l’Associació d’Ex-presos, a ICV, al Poblenou. Però només et dic que gràcies per haver pogut compartir amb tu tantes coses durant tant de temps. Gràcies per haver conegut un dels imprescindibles, com diria Brecht.