El candidat oficial
Francesc-Marc Álvaro destaca el paral·lelisme entre Susana Díaz i Íñigo Errejón, dos candidats derrotats a les primàries tot i disposar del suport dels pesos pesants de la comunicació i la política: “L’aparell exerceix el control orgànic però té una influència social limitada. Les noves guerres de la política es juguen fora del recinte tradicional on els aparàtxik havien remenat les cireres durant dècades; això alguns socialistes de la vella escola encara no han estat capaços de comprendreho, i van pel món amb posat d’empipats”.
La derrota de Susana Díaz a les primàries socialistes m’ha fet pensar de manera automàtica en la derrota d’Íñigo Errejón a l’assemblea de Vistalegre II. La dirigent andalusa del PSOE ha estat víctima –a banda de factors com l’escassa substància del seu discurs– del mateix que va ser víctima l’exnúmero dos de Podem: el suport intensiu que ha rebut dels grans mitjans de comunicació i de l’establishment. Es podria formular una llei de la comunicació política en els següents termes: en la lluita intrapartidista, el candidat que és adoptat pels instal·lats acaba sent castigat per les bases de l’organització. El suport de l’oficialisme arrogant esdevé un bumerang contra els dirigents promoguts per aquells que actuen com a vigilants ortodoxos de l’statu quo.
Díaz era la candidata de l’aparell socialista, organisme que no va dissimular gaire la seva parcialitat en la batalla. Errejón, en canvi, no era el candidat de l’aparell podemita, que estava i està en mans de Pablo Iglesias, la qual cosa permetia que l’aspirant al tron exhibís la capa de dissident. Aquesta diferència entre ambdós casos assenyala que, actualment, controlar l’aparell ja no és el que era. Per poder guanyar, és més important el fet d’aparèixer com una figura lliure de servituds i peatges amb determinats entorns, que són percebuts negativament per aquells que han de triar el líder.
L’aparell exerceix el control orgànic però té una influència social limitada. Les noves guerres de la política es juguen fora del recinte tradicional on els aparàtxik havien remenat les cireres durant dècades; això alguns socialistes de la vella escola encara no han estat capaços de comprendre-ho, i van pel món amb posat d’empipats. Són els signes dels temps, davant dels quals algunes mòmies sagrades es transformen en pols a la velocitat de la llum. Díaz i Errejón s’han deixat estimar massa per aquestes mòmies –amb més artifici la primera que el segon– i pels banderers de l’immobilisme, la qual cosa ha regalat (amb fonament o sense) el perfum atractiu de l’inconformisme als seus antagonistes: Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Repeteixo: es tracta d’un perfum més que de cap altra cosa, perquè no fa referència ni a la credibilitat ni als mèrits dels contendents, sinó a la seva col·locació en l’escena respecte a una sèrie de figures suposadament intocables. En aquest sentit, ni Sánchez ni Iglesias són tan rupturistes ni tan originals com semblen. La seva brillantor momentània prové –sobretot– de la comparació amb aquells que s’han unit per oposar-s’hi.
Més enllà de qui guanya i qui perd, des d’una perspectiva estructural, la pèrdua de pes de l’establishment i dels seus altaveus en aquestes dues eleccions intrapartidistes assenyala que la vella mecànica de l’opinió pública s’està reconfigurant i s’està fent més horitzontal i més difusa. Les bases de Podem tenen un sistema comunicatiu més sofisticat i ric que el de les bases del PSOE, és una xarxa que actua com una bombolla impermeable al bombardeig dels mitjans convencionals, amb una lògica particular que es retroalimenta amb eficàcia i rapidesa. Aquesta realitat va afavorir que Iglesias no tingués problemes per imposar-se a Errejón. La nova política és, més que res, nova i àgil comunicació política.
D’altra banda, les bases socialistes –una gran part de les quals són de la generació predigital– depenen fortament encara dels mitjans clàssics per informar-se, extrem que –a priori– les faria més vulnerables als missatges de determinades elits; la derrota de Díaz representa, des d’aquest punt de vista, un fenomen inesperat que mereix un estudi en profunditat, perquè trenca no només un guió amb molts padrins sinó el caràcter performatiu d’uns canals convencionals d’informació i persuasió que –fins ara– han estat indispensables en la forja de determinats consensos. Per exemple, l’editorial sobre la victòria de Sánchez del que va ser considerat durant anys diari espanyol de referència s’ha de llegir també com el cant defensiu del cigne, davant una mutació irreversible d’aquesta forma de poder tou que anomenem influència; val a dir que els diversos editorials sobre el procés sobiranista del mateix mitjà ja ens havien advertit que, per sota d’aquesta deriva retòrica, hi ha el desconcert dels que no porten gens bé deixar de ser els sacerdots suprems de la veritat.
El mes de febrer, vaig escriure que Iñigo Errejón havia estat “víctima del foc amic”. Ara, li ha tocat el torn a Susana Díaz. La síndrome Errejón-Díaz suggereix que el repte d’aprofundir la democràcia –considerant que les primàries no siguin un mer tràmit ritual– comporta assumir que les expectatives considerades normals poden ser desmentides per la llibertat dels que participen. Democràcia, vella paraula. Però el relat de molts mitjans principals i el desig d’alguns notables no coincideix sempre amb la tria d’una majoria. Davant d’això, l’observador intel·ligent es demana per quin motiu la realitat no encaixa amb la faula, mentre l’observador sectari insulta tothom que ha escollit el que no estava previst.
En la lluita intrapartidista, el candidat que és adoptat pels instal·lats acaba sent castigat per les bases