La corrupció, una vella història

La corrupció política és avui una de les principals preocupacions dels ciutadans. Alguns, però, la consideren quasi com una novetat vinculada a l’actual sistema polític. I no és així, perquè es tracta d’una vella pràctica immoral que existeix des de que hi ha estructures de poder i interessos econòmics. Des de fa temps els historiadors europeus s’han ocupat d’aquesta temàtica i en aquesta direcció el proper mes de desembre farem a Barcelona un congrés internacional per analitzar i reflexionar sobre el cas espanyol.

Al segle XIX la corrupció es va generalitzar a Espanya perquè el nou règim liberal era fràgil i necessitava per a consolidar-se del suport dels grups econòmics més poderosos, que aviat veieren en la nova administració un mitjà per a fer grans negocis. L’Estat liberal era precari, tenia pocs mitjans materials, humans i econòmics i havia d’assumir notables atribucions en forma de serveis públics i actuacions. Però tenia una arma fonamental, la Gaceta de Madrid. Així, la clara complicitat entre els interessos privats, les administracions públiques i les elits dirigents va permetre la generalització de pràctiques que implicaren descarats tractes de favor, garantides perquè moltes d’elles no eren il·legals donat que la jurisprudència no penalitzava actes que avui considerem uns delictes flagrants.

La tipologia de pràctiques abusives emprades és llarga: proporcionar informació privilegiada; protegir activitats clarament il·lícites –com el tràfic d’esclaus–; vendre bens públics a preus irrisoris –mines, terres, boscos i edificis–; incorporar polítics a la direcció de les empreses per a obtenir concessions públiques –construcció de ferrocarrils, carreteres, ports i canals, monopoli del tabac, correus, transports de tropes–; encarregar-se de recaptar contribucions o ser proveïdor de l’exèrcit, d’hospitals o de presons; obtenir concessions de serveis públics urbans –aigua, gas, electricitat, tramvies–. La gran majoria de les concessions es donaven en règim d’exclusivitat i sense concurs públics.

Si bé aquesta forma escandalosa de protegir interessos privats va provocar denúncies públiques per part dels perjudicats o dels rivals polítics, i alguns escàndols van ser airejats per la premsa, això de poc va servir. Els governs es resistien a legislar i a sancionar aquestes pràctiques, dificultaven ser controlats i tenien mediatitzats els poders legislatiu i judicial. Fins l’any 1822 no va aparèixer en el codi penal la responsabilitat dels funcionaris i empleats públics però durant molts anys va caldre l’autorització prèvia del governador civil per a processar els alcaldes i regidors, encara que ho demanés un jutge. Per a obrir una causa contra un funcionari de l’Estat era necessari un informe favorable del Consell d’Estat, que normalment ho refusava –hi ha 180.000 expedients als seus arxius–. Aquesta negativa no ha d’estranyar atès que aquesta institució acostumava a aplicar la norma que “muchísimos abusos no son delito”. Per a processar un parlamentari primer calia l’autorització del Senat i després dependrà de les comissions de suplicatoris de les cambres. Fins i tot el Tribunal Suprem va arribar a proclamar “la inviolabilidad de todos los agentes de la administración civil y militar”. De fet, durant el segle XIX i bona part de XX hi hagué una quasi total impunitat davant les pràctiques corruptes de polítics, funcionaris i empresaris.

Avui bona part dels estudiosos europeus sostenen que la corrupció política contemporània no ha de ser considerada com un signe de retard, de pervivència d’antigues corrupteles. Més aviat va ser el contrari, donat que les noves practiques corruptes van ser un element de pacte entre les elits econòmiques i les polítiques que va consolidar els nous règims liberals a gran part d’Europa. A Espanya, des del segle XIX fins a l’actualitat, la corrupció política ha estat un element clau per a enfortir l’autoritat dels governs i per refermar la centralització del poder.

Els especialistes que debaten avui sobre les causes de la corrupció consideren que cal analitzar no sols el funcionament dels sistemes polítics, sinó també les característiques de les societats. Hom senyala un conjunt de factors afavoridors de la corrupció: la desigualtat econòmica; l’existència d’una notable tolerància social vers ella; el clientelisme i la partitocràcia; l’absència d’una administració professionalitzada; el mal funcionament dels controls sobre els polítics i la inexistència d’una justícia independent i eficaç. Ara bé, l’element fonamental és la manca de confiança dels ciutadans en les institucions. Hom destaca com a qüestió clau per a lluitar contra la corrupció que la societat assumeixi realment els valors democràtics i ètics i es mobilitzi per a exigir la creació d’instruments de control (lleis, organismes judicials i administratius) imparcials i efectius, amb capacitat de castigar a corruptes i corruptors de manera ràpida i exemplar. La nostra societat continua essent massa tolerant amb els corruptes i sovint no els sanciona electoralment. Persisteix un sentiment ocult que els veu molt més com uns espavilats envejables que no pas com uns delinqüents. Esclar que tampoc podem dir que tenim una justícia independent, ràpida i amb prou mitjans per a combatre amb eficiència aquestes pràctiques immorals. I així seguim.

A Espanya, des del segle XIX fins a l’actualitat, la corrupció ha estat un element clau per a enfortir l’autoritat dels governs