L’empresari que ho va fer possible
JOSEP MARIA SANTACREU (1926-2017) Empresari, editor i exdiputat
Josep Maria Santacreu va néixer per al món dels negocis als 16 anys, comerciant ja al mercat de Granollers. Als 18 anys adquiriria una farinera a Lleida, per a sorpresa del venedor, que no arribava a entendre l’aptitud d’aquell noi. A pas ferm i amb gran valor aixecaria els primers negocis vinculats a l’agricultura i la ramaderia, i més tard a la compravenda d’automòbils d’importació, quan encara no se’n fabricaven a Espanya. La seva relació amb Eduardo Barreiros el va portar, als anys seixanta i setanta, a desenvolupar la Concesionaria de Automóviles J. Santacreu, SA.
Amb el seu enginy tan personal ha llegat un considerable patrimoni immobiliari que li va servir de suport per als seus altres ambiciosos projectes: la banca, la premsa i la política. En aquests àmbits va conrear importants amistats amb personalitats decisòries en la transició espanyola, en la qual va tenir una considerable incidència indirecta –i de vegades no tan indirecta– sobre actuacions com el posicionament polític de Fraga Iribarne i la fundació del que és avui el PP.
El seu curs bancari mereix consideració a part. Començaria amb l’adquisició d’una participació al Banco de Manresa, després al Banco Condal, el Banco Rural y Mediterráneo, per passar a ser accionista majoritari del Banco de Huesca.
El seu paper més sorprenent –bastant menys conegut– va ser en l’àmbit dels mitjans de comunicació i de la política. A Santacreu l’animava un esperit de solidaritat social abstracta. “Cal fer alguna cosa”, repetia tot sovint, i com que el seu poder eren els diners, va provar de trobar les persones idònies posant a la seva disposició els seus mitjans. D’aquesta manera va adquirir un important paquet de Gráficas Espejo a Madrid, que seria el seu punt de partida; en segon lloc, va adquirir amb Jordi Pujol El Correo Catalán; va comprar el 100% del Diario de Barcelona, que li va portar amargors i fortes pèrdues. I finalment va participar en el tancament del capital necessari per a la fundació d’El País, del qual va controlar el 10%.
Tot va començar el 9 de gener del 1970, gràcies a una oferta a Fraga del seu suport i disponibilitat, ja que li semblava l’home net i idoni per definir una alternativa al règim. Santacreu va posar-hi els recursos i els mitjans, i a mi em va correspondre la gestió i l’acció. Els contactes inicials es van establir al seu iot navegant per la Costa Brava. Així van néixer les primeres reunions amb personalitats al marge del règim: Jordi Pujol, Fernández de Villavicencio, Ángel Latorre, Jiménez de Parga, Nicolau Casaus, Juan Grijalbo, Antoni Gutiérrez Díaz, etcètera, i també altres personalitats vinculades a l’univers empresarial: Francisco Rubiralta (Celsa), Dieter Staib, Jaime Torras Hostench, Alejandro Pedrós, Luís Cosculluela, Sebastià Salvadó i el seu germà, Eduardo Moreno Ibañez, etcètera.
De la seva iniciativa va partir el Club Ágora –llavor de tota la cadena d’organitzacions posteriors–, els premis de periodisme Fraga Iribarne, la societat Godsa, matriu directa d’AP i PP i autora de projectes de la transició, Reforma Democràtica Espanyola i l’autònoma Reforma Democràtica de Catalunya (totes dues el 1975-76). L’únic reconeixement que va tenir Santacreu va ser la seva elecció com a diputat al Parlament de Catalunya en una legislatura. Un breu trànsit per la política.
El moment culminant de la seva aportació política, sempre discreta i en segon pla, va tenir a veure amb el suport a Josep Tarradellas en els últims anys de l’exili i en el seu retorn el 1977. Des de l’ombra, Santacreu va auxiliar el president, assistint-lo en moments de particular solitud, retirat ja de la presidència de la Generalitat. Santacreu es va distingir per les seves notables inquietuds, que li van suposar no pas pocs dispendis econòmics, abocat en el mecenatge polític. Un d’aquells prohoms que han construït Catalunya des del silenci, la prodigalitat i una genial manera de mantenir-se en un segon pla. L’escriptor Josep Pla, si l’hagués conegut, sens dubte l’hauria inclòs en els seus Homenots. Descansi en pau, el bon amic.