Barcelona’92
Olímpics per sempre, 25 anys després
Un matrimoni octogenari s’atura a mirar la pantalla més o menys gran, que no gegant, disposada a la plaça Catalunya, es para a contemplar per un moment aquell històric enregistrament de l’instant en què Barcelona va ser oficialment escollida com a seu dels Jocs Olímpics de l’any 1992... I mentre un exultant Pasqual Maragall s’abraça amb els seus a la pantalla més o menys gran, un somriure la mar de càndid es dibuixa a les cares dels dos octogenaris.
“Disculpeu, em podríeu dir per què sou aquí, avui?”, els preper gunta el cronista, àvid de declaracions nostàlgiques. “Doncs perquè hem vingut a El Corte Inglés –responen a l’uníson–. Ara agafarem el metro i ens n’anem cap a casa, que ja és tard”. El cronista els pregunta llavors si tal vegada es pensen quedar a la festa d’aniversari de la cita olímpica. “No fa falta –respon l’home, molt trempat–. Nosaltres tot això ja ho vam viure en directe quan va passar, fa 25 anys, no ens n’hem pas oblidat!”. “Sí –afegeix la dona–, ho vam veure en directe quan ho van fer... a casa, a la televisió va ser tot tan bonic!”. “Sí, a més tenim una filla que ara viu a la Vila Olímpica, i anem molt a visitar-la. Abans tot allò era un munt de fàbriques i descampats, però al final va quedar molt bonic. Els Jocs Olímpics van deixar una Barcelona molt bonica”.
Barcelona va commemorar ahir la celebració, un quart de segle enrere, dels seus Jocs Olímpics. I en realitat ho va fer d’una manera més aviat discreta. En alguns moments la festa tenia un aire de simple tràmit. Centenars de persones es van aplegar a la plaça Catalunya per... “Nosaltres hem vingut a veure als Mambo Jambo”, expliquen una colla a la vintena. “La pega és que t’escorcollen a l’entrada i no et deixen entrar llaunes de cervesa”. “I a més aquí no hi venen res”. Uns turistes pregunten llavors fins a quina hora duraran els concerts, si tindran prou temps per anar a sopar una mica i després tornar i... La selecció de talls que van projectar les pantalles més o menys gegants no va ser precisament variada. Uns núvols foscos amenaçaven d’aigualir-ho tot. I ho van fer.
La cursa de la flama olímpica des de Montjuïc tampoc no va despertar una gran expectació ciutadana. Ja se sap: aquests dies estivals sempre marxa molta gent de la ciutat. El seu recorregut es va animar sobretot quan va passar per la Rambla. Les notes de Boig per tu van fer estarrufar uns quants pèls arribant a la plaça Catalunya. No fallen mai. Epi continua inspirant molt d’afecte. “Superepi!!!”.
La temptativa de llançament de la fletxa de foc va quedar estranya. Sí, de fet ahir va caldre furgar una mica entre el públic aconseguir trobar una mica d’entusiasme olímpic. Havia de ser precisament l’actuació de Los Manolos la que portés la gent a rememorar aquell estiu de fa 25 anys, però la pluja va fer acte d’aparició. L’esperada actuació es va suspendre durant uns minuts en espera que amainés , però no ho va fer, al contrari. Va créixer encara més. Al final Los Manolos només van poder tocar unes quantes cançons i l’esperat Amics per sempre es va emetre a
LES SEGONES PARTS... Va caldre furgar una mica entre el públic per trobar entusiasme olímpic
través de les pantalles, en so enllaunat. Malgrat això, la gent, ballant sota la pluja, va demanar una altra cançó.
“Miri, jo soc de Jaén i vaig venir a viure Barcelona quan amb prou feines faltaven vuit mesos per als jocs –detalla un home vestit amb el xandall i la samarreta que van donar als milers de voluntaris de la cita–. La samarreta està una mica descolorida perquè una vegada la meva mare me la va rentar amb lleixiu, però és bona, bona...”. Els seus amics, tots de la mateixa mena, amb aquelles acreditacions que mostren com eren un quart de segle enrere, comparteixen una rialla. “A Jaén em deien que no em deixarien ser voluntari perquè no era català, però sí que em van deixar, i tant... Va ser una experiència meravellosa, una entrada a la ciutat per la porta gran. Des d’aleshores adoro aquesta ciutat, adoro viure aquí...”.
“Llavors jo estudiava l’últim curs de Dret –explica una altra d’aquelles voluntàries–. Aquell
LA FORÇA DE BARCELONA
L’alcaldessa Colau apel·la a l’esperit de col·laboració que va fer dels Jocs un èxit
estiu va ser un punt d’inflexió en la meva vida, el moment en què em vaig fer adulta. Abans dels Jocs Olímpics tu anaves pel món i ningú no sabia on era Barcelona. Després del 92 tot va canviar. Tothom adorava Barcelona, i tots els barcelonins s’enorgullien de la seva ciutat. Aquell estiu la ciutat era una festa”. “Nosaltres és que quedem cada 25 de juliol a Montjuïc, sota el peveter, que és on s’han de fer en realitat aquestes coses, i fem un pastís d’aniversari amb les espelmes corresponents i ens el mengem. Aquest any ja en té 25! Els nostres jocs van ser molt importants per a moltes persones. La veritat és que es podrien haver esforçat una mica més, organitzar una cosa més vistosa, que atragués molta més gent. L’ocasió s’ho mereix”. I els voluntaris comparen les fotos que porten a les acreditacions de fa 25 anys i riuen.
“Han passat 25 anys, però l’esperit olímpic de col·laboració ha de continuar més viu que mai
Una inoportuna pluja va escurçar el moment més animat, el final de festa de Los Manolos
entre tots nosaltres –va dir una estona abans l’alcaldessa Ada Colau en la recepció d’autoritats celebrada al palauet Albéniz–. Quan hi ha voluntat de diàleg, cooperació i lideratge ciutadà, els projectes tiren endavant i poden ser imparables”. Malgrat aquestes paraules, l’esperit revisionista regna en aquests moments en una ciutat que sembla que s’alegra de fer permanents exàmens de contrició, de qüestionar tot el que va fer des de fa molt de temps, preguntant-se on es va equivocar, si és que es va equivocar. Ni tan sols el llegat olímpic s’escapa d’aquest esperit revisionista.
De debò que els Jocs Olímpics van fer de Barcelona una ciutat aparador? Fins i tot els voluntaris olímpics es posen vermells quan veuen els pentinats que portaven el dia que els van fotografiar per acreditar-se fa 25 anys. Tothom es pregunta si el que va fer fa tant de temps ho va fer prou bé.