Sense noies gerro
Joana Bonet reflexiona sobre la decisió de la Vuelta Ciclista a Espanya de prescindir de les hostesses del podi: “Es tracta d’un protocol tronat, als antípodes dels llenguatges de la igualtat, però encara persisteix la tradició de decorar l’esport amb dones sexis. L’esport, sí, amb la seva base de respecte, disciplina i fair play. De publicar aquelles contraportades amb noies espectaculars de mamelles inflades i culs rodons, prescrites al comú lector de premsa esportiva igual que la dosi de l’addicte”.
Encara s’escolta el lament. El crit de la caverna, acalorat perquè li han tocat les tripes. Agitats estan en el seu penar els admiradors galants de la bellesa femenina “escultural”, com es deia abans. Molta tinta ha vessat la presumpta polèmica: els ciclistes de la Vuelta ja no rebran els petons d’“una senyoreta respectable i en general guapa”, que així defineixen els representants de la protesta les hostesses del podi que feien textualment de gerro. On anem a parar?
Feminisme infantil. La riota del món sencer. No poder fer les coses amb naturalitat. Tot això he llegit a internet, reaccions a la mesura que reprova la tradició de contractar dues noies per donar color a la foto.
L’organització de la prova ciclista espanyola ha confirmat que ja no hi haurà més petons, molt sovint a duo. Quina fantasia de premi: dues xavales de faldilla curta i cabellera llisa lliurades a un petoneig arromangat instruïdes per aportar suport emocional i plasticitat a l’escena! I disposades a enardir el públic lliurant els seus gestos presumits a les càmeres i al fatigat guanyador, que sempre sembla mirar a l’horitzó.
Ho escrivia fa uns dies Quim Monzó: per què no els lliura la copa l’autoritat o el Rei? “Quin sentit té que surtin a rebre el ciclista guanyador un parell de noies que poc tenen a veure amb la competició?”. Es tracta d’un protocol tronat, als antípodes dels llenguatges de la igualtat, però encara persisteix la tradició de decorar l’esport amb dones sexis. L’esport, sí, amb la seva base de respecte, disciplina i fair play. De publicar aquelles contraportades amb noies espectaculars de mamelles inflades i culs rodons, prescrites al comú lector de premsa esportiva igual que la dosi de l’addicte. En veritat es tracta d’un fet naturalitzat que noies amb faldilleta abancalada i top cenyit llueixin en les competicions, ja sigui d’aplegapilotes, animadores, anuncis de publicitat errants o aguantapara-sols.
En una ocasió em va rebre un veterà director de premsa esportiva; a l’avantsala feia olor de cigaló. Vam xerrar amistosament, i, a l’acomiadar-nos, li vaig suggerir que encarregués per a la seva contraportada una columna escrita per una dona, al costat de la foto de la tia bona del dia, que es titulés “Els meus estimats machitos”. “Per compensar”, vaig afegir. Hi va haver rialles, però després em van dir que es va sentir molt ofès: “Què es creu aquesta, que ve a fer-me classes?”. I sí que ho vaig sentir, com els amants de l’esport que durant anys hem suportat aquesta tremenda anomalia. Per què el cos de les dones ha d’estar tan associat a les pilotes?
La tradició de decorar l’esport amb dones sexis és als antípodes dels llenguatges de la igualtat