Emmanuel Macron
El president reuneix el primer ministre Al-Sarraj i el mariscal rebel Hafter
PRESIDENT DE FRANÇA
Macron (40), que va qualificar d’“error” la intervenció armada de Sarkozy a Líbia, vol ara estabilitzar aquest país i ha aconseguit reunir a París el cap del Govern legítim i el rebel mariscal Hafter a la recerca d’un alto el foc.
DECLARACIÓ CONJUNTA El líder militar i el cap del Govern legítim, d’acord però no firmen el document
PER LA VIA DIPLOMÀTICA El nou president vol esmenar l’“error” de la intervenció de Sarkozy a Líbia
Una imatge val per la paraula unió: a les sis i deu de la tarda d’ahir, Faiez al-Sarraj, primer ministre de Líbia per acord de la comunitat internacional, i el mariscal Khalifa Hafter, cap de l’autoproclamat exèrcit nacional libi, enquadraven el president francès, Emmanuel Macron, mentre era llegida una declaració comuna, que suma el cessament d’hostilitats entre tots dos a la promesa d’eleccions generals a Líbia. Hafter i Al-Sarraj, tot i això, no van estampar les seves firmes en la declaració conjunta.
A la gran taula oval que els va reunir al castell de La Celle Saint Cloud, a vint quilòmetres de París, a l’oest residencial, s’havien assegut també el ministre francès per a Europa i Afers Exteriors, JeanYves Le Drian –en la seva vida anterior, ministre de Defensa d’Hollande i millor venedor d’armes franceses– i el nou representant de l’ONU a Líbia, Ghasan Salame.
Es tractava no només de pacificar Líbia sinó també, com diria més tard Macron, “de jugular tres tràfics, el d’armes destinades al terrorisme, el financer amb idèntica finalitat i el d’éssers humans, clau de l’arribada de refugiats i emigrants a les costes europees”.
Perquè 93.000 persones van desembarcar de pasteres a Itàlia, des de principis d’any. Macron va subratllar que la vigília de la reunió el ministre Le Drian va passar la jornada a Itàlia, a qui el president francès va agrair ahir la intervenció en l’acord. A un centenar de quilòmetres de l’Europa del sud, Líbia no és només un polvorí; és, també, una potència petrolífera. I el territori sense llei que deixa passar desenes de milers de refugiats .
El triomf diplomàtic d’ahir esborra el fracàs de la trobada d’AlSarraj i Hafter el 2 de maig passat a Abu Dhabi. I, en part, la responsabilitat del seu país en l’embolic libi. Un informe parlamentari britànic de 50 pàgines, el setembre passat, desmuntava l’excusa d’una intromissió amb finalitats humanitàries, al·legada per l’ex-primer ministre David Cameron i l’expresident Sarkozy, per intervenir a Líbia el 2011.
Segons l’informe, “França tenia un objectiu purament militar i pretenia quedar-se amb la major part de la riquesa petrolífera de Líbia”. I alguna cosa més? Una investigació, rellançada el 27 de maig últim amb l’interrogatori al tresorer de la campanya presidencial de Sarkozy, denunciava un òbol de cinc milions d’euros, en efectiu, de Gaddafi, entre el 2006 i el 2007. És per això que Sarkozy va deixar que el dictador libi instal·lés la seva haima als jardins del primer ministre francès, en la seva visita oficial de desembre del 2007?
El caos que va seguir la fosca mort de Gaddafi el 2011 va convertir Líbia en refugi del terrorisme. El desembre del 2015, al Marroc, la comunitat internacional va designar Faiez al-Sarraj per presidir un govern d’unitat. Les milícies no el van deixar aterrar a Trípoli, on va haver d’arribar amb vaixell. Instal·lat per fi, governa l’oest del país però el seu poder real se circumscriuria a la capital, i no del tot.
En canvi, el patró de la Cirenaica o Líbia oriental, el mariscal Hafter, avalat per Egipte i la Unió dels Emirats Àrabs, i pel Parlament libi elegit el 2014 i replegat a Tobruk, es va apuntar dos gols. Els seus atacs continus contra els bastions gihadistes de Bengasi li van donar crèdit entre la població. I així va controlar de passada la mitja lluna petrolífera al golf de Sirte i a la província de Fezzan, al sud.
Els dos èxits l’han tornat guapo a ulls d’Occident, que des d’aleshores va admetre la necessitat d’un “diàleg inclusiu” i no només com fins aleshores limitat a AlSarraj. Difícil decisió perquè Hafter va ser un íntim de Gaddafi fins al final de la dècada 1980, quan el capritxós cap de l’Estat el va marginar. Exiliat, va tornar per unir-se a la insurrecció el 2011.
El primer objectiu és, naturalment, el del cessament d’hostilitats entre Trípoli i Tobruk. I també eleccions generals a la primavera per reunificar el país, com havia demanat el mariscal, sense haver obtingut l’acord de l’actual president. Esclar que fins i tot si l’acord de pau és important, serà necessari continuar la lluita armada, conjunta en aquest cas, per desarmar a les milícies i aniquilar les forces terroristes, que no sempre són dos exèrcits diferenciats. Per aconseguir-ho serà necessari també que el mariscal accepti subordinar el seu poder militar al civil, quan la seva idea sembla ser la d’imposar un govern armat. I quan Líbia, amb Gaddafi o sense ell, no té experiència democràtica. I la major part dels seus habitants té una arma a mà.
Tècnicament cal esmenar l’acord del Marroc, la validesa del qual va ser reiterada en la declaració conjunta. I redefinir el consell presidencial, que podria comptar amb tres membres en lloc dels nou actuals, amb Hafter i Al-Sarraj al capdavant.
Ahir, entre els periodistes reunits a Saint Cloud circulava el rumor d’un vaixell carregat d’armes, enfonsat per “foc occidental, presumiblement francès”. Aquelles armes estaven destinades a Hafter. I haurien alterat l’equilibri de forces, sense el qual l’acord aconseguit ahir era impossible. La diplomàcia és la guerra per altres mitjans.