Identificar l’enemic
Aprimera hora de la tarda del 22 d’octubre de fa sis anys feia força calor a Misrata. Al mercat de proveïments, als afores de la ciutat, els homes feien cua per entrar en una sala refrigerada i veure el cadàver de Gaddafi. Hi havia pares amb nens petits. Esperaven el seu torn amb paciència, morbo i revenja. Anaven a rebre una lliçó de vida. “Les circumstàncies ens han obligat a cometre crims per poder fer el bé”, em va dir un metge a la sortida del dipòsit de cadàvers improvisat. El seu fill es tapava la boca i el nas amb la mà. L’olor era nauseabunda. El cos del dictador, linxat dos dies abans, perdia líquids per diversos orificis. “La raó estava de part nostra”, va afegir l’home abans d’anar-se’n.
Recorro a aquesta imatge i a aquella emoció quan les notícies parlen de fracassos col·lectius, quan em qüestiono les inèrcies que ens porten a un estat de confrontació permanent i quan constato la fluïdesa de la política, la transhumància dels líders, les seves idees, interessos i estratègies.
Gaddafi va ser un revolucionari, un terrorista internacional, un aliat d’Occident i un dictador despietat. Va fer esclatar avions de passatgers en ple vol, va torturar i va executar la dissidència, va criar gigolós del futbol i, poc abans que la fúria de l’OTAN caigués sobre ell, s’havia donat la mà amb els caps de govern europeus: les atrocitats perdonades a canvi de petroli.
Gaddafi justifica Maquiavel i ens parla del present, de la dificultat de distingir l’amic de l’enemic i de la importància de la força. També ens parla, tot i això, de l’estupidesa de ficar-te en un clot del qual no podràs sortir viu. Per què Gaddafi va deixar escapar les opcions que els seus amics occidentals li van oferir per exiliar-se? Per què va preferir continuar fugint i amagar-se en un forat, sota una autopista, a Sirte, la seva ciutat a la vora de la Mediterrània? Allà el van trobar les milícies de Misrata i a prop d’allà el van matar.
Una de les primeres lliçons que apre- nen els cadets de West Point és que la definició exacta de l’enemic és el primer pas cap a la victòria. Conèixer la seva capacitat i anticipar les seves intencions són requisits imprescindibles per derrotarlo. Fins on serà capaç d’arribar? Què s’hi juga? Qui són els seus aliats? Amb quin suport popular compta?
George Bush pare, el 1991, després d’expulsar a l’exèrcit iraquià de les arenes kuwaitianes, quan molts dels seus assessors polítics i militars li recomanaven continuar fins a Bagdad i esclafar Saddam Hussein, va preferir quedar-se on era, al costat dels pous incendiats, atresorant la seva victòria, sense arriscar-se a una guerra incerta.
No hi ha gaires moments com aquest, tan decisius i difícils de veure. Les dues parts, l’Iraq d’una banda i la coalició internacional que lideraven els Estats Units per l’altre, havien arribat al punt on cap dels dos no podia continuar calculant el comportament de l’altre. Tenia Saddam un arsenal químic, divisions cuirassades amagades en algun indret secret? Què se’n faria, de l’Iraq, sense el règim baasista, la dictadura de la minoria sunnita sobre la majoria xiïta? Una vegada alliberat Kuwait, quants morts més seria capaç d’assumir l’opinió pública nordamericana pel domini d’un Iraq que, en si mateix, no era cap amenaça? Quin problema suposava per als interessos dels EUA un Saddam acorralat, conscient que la seva supervivència estava enlaire?
Uns anys després, l’11 de setembre del 2001, quan Bush fill vivia a la Casa Blanca, tot va canviar. El nou president va ordenar atacar l’Afganistan i buscar Ossama bin Laden a les muntanyes de Tora Bora, i després, quan cap dels dos objectius havia donat els resultats que esperava perquè Al-Qaida continuava sent una amenaça temible, va voler anar allà on el seu pare no havia gosat posar els peus. Va envair l’Iraq el 2003, va trobar Saddam en un forat i el va penjar. Després va desmantellar l’administració, va empresonar els baasistes i va posar en marxa una cadena d’esdeveniments que van destruir l’Estat iraquià, van il·luminar l’Estat Islàmic i, de retruc, van encoratjar les primaveres àrabs, els aixecaments populars que van condemnar Mubarak, Ben Ali i Gaddafi, amics impresentables de qui podia fiar-se.
L’Iraq del 1991 i l’Iraq del 2003 van plantejar un dilema que les potències europees ja havien viscut al Sarajevo del 1914: és més fàcil desencadenar una guerra que trobar un enemic. Moltes vegades l’enemic només és l’excusa.
Bush pare va llegir bé el seu enemic i va evitar un Sarajevo, però el seu fill va llegir malament i avui sembla que nosaltres no arribarem a veure el final de la guerra mundial contra el terrorisme gihadista.
El metge de Misrata, amb el seu fill de la mà, odiava Gaddafi amb una força impossible d’entendre per als pilots de l’OTAN i, molt menys, per als Cameron, Sarkozy i Berlusconi, que donaven ordres amb els ulls posats en el petroli libi, de la mateixa manera que Bush fill els havia fixat en l’iraquià.
Aquests odis, vitals i viscerals, de vida i mort, poques vegades influeixen en les decisions dels grans estadistes. No ho haurien de fer. Però avui, quan la majoria se sent dominada per l’emoció i la subjectivitat, la política es nodreix del conflicte i el conflicte es fa violent.
El metge de Misrata ho tenia claríssim. La defensa de la seva civilització l’havia portat a una violència contrària als seus principis morals i religiosos. Estava avergonyit i satisfet alhora.
Els ciutadans cartesians d’Europa hauríem de sentir repulsió pels extremismes, entendre que els enemics amb prou feines existeixen en un món tan interdependent. Però malgrat això, sentim la necessitat de defensar la nostra identitat i afegir-nos a la ira verbal. D’alguna manera, intuïm el plaer que hi ha darrere d’un bon cop.
Donald Trump pot necessitar Kim Jong-un, Ali Khamenei i Nicolás Maduro, però, nosaltres? Per què caiem en la trampa d’una bona baralla? Existeixen de debò, les bones baralles?
És més fàcil desencadenar una guerra que trobar un enemic; moltes vegades l’enemic només és l’excusa