Billy el Nen és aquí (i Pat Garrett)
La llegenda de Billy el Nen, que no va ser mai tan letal com Jesse James, creix gràcies a una vella foto
Sona una de les bandes sonores més boniques de la història del cinema. A la pantalla, un madur James Coburn en el paper del xèrif Pat Garrett busca per últim cop Billy el Nen, interpretat per un Kris Kristofferson molt més guapo que el personatge real. Uns amics d’en Billy el reben a trets, mentre un d’ells crida: “Jo sé on és en Billy. T’ho diré quan et desplomis. Serà l’últim que sentis, Pat”. Però s’equivoca. Coburn/ Garret és l’únic que surt viu del parany i continua buscant la seva presa, amb la veu trencada de Bob Dylan com a teló de fons i una cançó que parla d’un món que s’acaba, de fantasmes que busquen altres fantasmes.
La recerca ha finalitzat. Com el pistoler milhomes de la pel·lícula de Sam Peckinpah
(Pat Garrett i Billy the Kid, de 1973), nosaltres també sabem on és en Billy. Podria ser aquí, en aquesta foto. És el segon per l’esquerra. Aquest personatge que sembla subjectar alguna cosa (cartes? un feix de bitllets?), al costat de quatre homes que reflecteixen a la perfecció una dita de l’Oest: “Déu nostre Senyor va crear els homes i el coronel Colt els va fer a tots iguals”.
La foto, en realitat un ferrotip emulsionat sobre una placa de metall, va estar durant anys penjada en una paret de la casa de l’advocat Frank Adams. La va comprar el 2011 per un grapat de
dòlars en una paradeta d’Asheville (Carolina del Nord). Avui és en una caixa forta i assoliria una licitació milionària en una subhasta. El lletrat Adams es va tornar a interessar pel seu vell record arran d’un documental de National Geographic sobre la troballa el 2015 a una botiga de Fresno (Califòrnia) d’una insòlita imatge de Billy jugant al croquet, una varietat del criquet. El reportatge televisiu, i sobretot les astronòmiques ofertes dels col·leccionistes, el van fer mirar el seu ferrotip amb renovat interès.
Va ser llavors quan va creure que reconeixia el personatge de l’extrem de la dreta. La semblança amb Pat Garrett és sorprenent. Els experts coincideixen que podria ser un dels agents de la llei més famosos dels temps
de la frontera, amb permís de Wyatt Earp.
Fins i tot un programa informàtic de reconeixement forense dels jutjats de Los Angeles ha avalat la hipòtesi. Frank Adams ja es fregava les mans quan una altra possibilitat va redoblar la seva alegria: tot apunta que el segon per l’esquerra sigui també un personatge de llegenda, Billy el Nen.
La impressionant revalorització d’aquesta peça oblidada en una botigueta només és comparable a les elucubracions que ha propiciat sobre les aventures del malfactor i del seu botxí. Les cròniques han tornat a parlar d’un fora de la llei sagnant, amb una reguera d’almenys 21 morts. I de dos personatges que van ser companys de malifetes abans de convertir-se en enemics acèrrims. En realitat, segons una de les biografies més recomanables d’en Billy, la de Mark Lee Gardner (Al infierno en un
caballo veloz, editada per Península) no és cert que ell i Pat Garrett cavalquessin junts fins que el segon va decidir canviar de bàndol. Tampoc no és cert que El Nen fos un malfactor a l’alçada de, per exemple, Jesse James. Sens dubte, mai no va ser un sant i no va dubtar a assassinar a sang freda, però potser no tantes vegades com li atribueixen. La seva especialitat era el robatori de bestiar. Possiblement va cometre nou crims, tot i que només quatre s’han pogut acreditar de forma fefaent. Però la realitat xoca contra les faules de l’època, inflades amb aventures reals o imaginades per diaris com el Denver
Tribune ,el Chicago Tribune o Las Vegas Gazette (la capçalera que va batejar Henry McCarty, el seu nom real, com Billy el Nen). La foto va poder fer-se la penúltima vegada que Garrett i els seus homes el van capturar. Billy, que llavors tenia 21 anys, va aconseguir escapar-se de la presó de Lincoln (Nou Mèxic), on l’esperava la forca. Va poder haver travessat la frontera i fugir, però es va quedar a la veïna localitat de Fort Sumner, on Pat Garrett el va matar el 14 de juliol del 1881. Va morir d’un tret a l’estómac i esclafat per la seva pròpia llegenda.
Una imatge on podrien sortir un malfactor i un xèrif de llegenda dispara l’interès per l’Oest