La transició catalana
Ja només queden 34 dies. Ja estan fetes les llistes amb els seus presos i les seves intencions d’arrasar. Ja només falten els programes per saber què pretén cada partit, quin és la salut del procés, què triarà exactament el ciutadà el 21 de desembre entre les tres propostes en què es resumeix l’oferta: independència, referèndum d’autodeterminació acordat o unitat de la nació espanyola. Totes les altres coses són accessòries. Se sol dir que són les eleccions de resultat més incert de la història i potser és veritat. Però també són les eleccions en les quals molt pocs miraran les ofertes econòmiques o socials. Catalunya no està en això. La resta d’Espanya, quan mira Catalunya, tampoc. S’està en unitat o independència, encara que es discuteixi la via d’accés.
La situació recorda una mica la transició. Quan Suárez construïa treballosament els elements de la democràcia, hi havia una crisi econòmica asfixiant: una inflació del 27%, un atur creixent, una fuga de capitals espectacular, com a conseqüència de la incertesa política. Tot i això, la urgència de construir un Estat nou amb les seves llibertats, els seus drets i els seus partits polítics va fer que els problemes diaris de la ciutadania no fossin una prioritat fins als pactes de la Moncloa. A Catalunya passa una cosa semblant 40 anys després: la necessitat de resoldre el conflicte polític fa que totes les altres coses passin a segon pla. Per desgràcia per a Espanya, l’ideal d’un “projecte fundacional d’un nou Estat” comparable al de la transició pertany al nacionalisme.
I és que Catalunya viu la seva pròpia transició i les eleccions –ho va dir Marta Rovira– es pretén que siguin el referèndum que l’1 d’octubre no va poder ser. És a dir, i torno a la comparació històrica, que algú les planteja com un fet intermedi entre el referèndum de la llei de Reforma Política i les primeres urnes del 15-J. L’independentisme seria la ruptura de llavors, i la resta seria la reforma en els seus diversos matisos: que res no canviï per al PP, que arribi una nova generació per a Ciutadans i que triomfi el reformisme “de la llei a la llei” per al PSC. La història es repeteix amb protagonistes i escenaris diferents. El soroll de sabres no existeix, tret que interpretem com tal, i alguns ho fan, l’actuació de l’estament judicial.
I la gran batalla, la majoria social. Fins ara l’Estat es va defensar de l’independentisme amb l’argument que no tenia majoria social, tesi que ERC va acabar per acceptar. Tenia majoria parlamentària, però no de la societat. Això és el que es juga el 21-D. Res no serà igual si els partidaris de la república catalana obtenen més de la meitat dels vots. Tampoc no continuarà igual si es mantenen els percentatges actuals, perquè continuarà inhabilitat qualsevol intent de declaració unilateral. I el gir serà profund si l’“espanyolisme” aconsegueix la victòria, encara que sigui repartida entre tres. És la nova confrontació entre ruptura, reforma o continuisme. I al fons, la paraula que va acompanyar la vida política d’aquest país: canvi. Cap a on és el que falta per decidir.