Dies de dones
Convé celebrar el protagonisme mediàtic de les dones. I no parlo dels estereotips de Mujeres y Hombres y viceversa (Telecinco) ni de la indústria de la frivolitat, que admet igual els homes com les dones. Tampoc del sensacionalisme que comença a desvirtuar la gravetat de les denúncies d’abusos o violacions com a condició per accedir als ascensors socials i professionals (ai quan les denúncies arribin a la política i als mitjans de comunicació!) Parlo d’això que anomenem rabiosa actualitat, cada vegada més rabiosa i menys actualitat. Lluny del recurs corrector de la paritat, les dones es guanyen l’autoritat i el protagonisme amb paraules i fets. Paraules: les que han circulat entre quatre dones informativament actuals. A TV3, esgrima dialèctica entre Lídia Heredia i Inés Arrimadas. Vigor i arguments confrontats i, gràcies a l’alteració dels protocols, ampliació dels espais de llibertat. I a la tuitosfera, comentaris tòxics d’una Núria de Gispert que ja fa mesos que sembla practicar mètodes dialèctics propis de la família Matamoros i que confirma que el hooliganisme no sempre és masculí. La convulsió és un imant per a l’audiència. Per això és interessant (i simptomàtic) observar com en poques hores Marta Rovira, que fins ara semblava un personatge dibuixat per la gran Roser Capdevila, s’ha propulsat mediàticament amb intervencions aclaparadores que marquen l’inici d’una nova era de propaganda. Característiques: es repeteixen alguns tics de l’època d’Aznar, quan el fantasma de les armes de destrucció massiva justificava gairebé tantes coses com ara l’amenaça d’una matança amb morts verbalitzada, segons Rovira, per l’Estat “feixista i violent”. Al final, la conclusió sempre és la mateixa: la culpa és del “règim del 78”.
TRAÇ GRUIXUT. A El programa de Ana Rosa (Telecinco) els reporters són un combustible que alimenta una interpretació de l’actualitat que surfeja damunt del populisme interpretatiu, l’amplificació de les emocions i un necessari seguiment del present filtrat per la tertúlia. La fórmula funciona, i ara, a partir de la imitació que en va fer Florentino Fernández (al programa Dani y Flo), han explotat el dinamisme singular de la periodista Mayka Navarro. La imitació s’acosta a la realitat amb el traç gruixut de la caricatura més xarona. Però, amb la intuïció verinosa marca de la casa, Ana Rosa Quintana no va desaprofitar l’ocasió de confrontar la imitació amb la imitada. Navarro va suportar la tortura amb paciència bíblica. La coartada va ser, com sempre, l’apel·lació a aquesta mena de bon rotllo, tan habitual als mitjans de comunicació, que sempre perjudica els mateixos (generalment els més indefensos). Contra la suficiència aristocràtica del plató, Navarro va resistir la cagarel·la amb grandesa reportera i els tics de dispersió indomable que la distingeixen de l’ortodòxia del reporter estaquirot mort de fred van vèncer la traïdoria de Quintana. Per compensar, Navarro també apareix, com a cameo de luxe, a la gran novel·la Taxi de Carlos Zanón.
El sensacionalisme comença a desvirtuar la gravetat de les denúncies d’abusos i violacions