FORTUNY Un cosmopolita al Prado
El museu reuneix 169 obres de l’artista català per tal de ressituar un dels grans noms del segle XIX
Ja començo a estar una mica tip (moralment) del gènere d’art i quadres que l’èxit m’ha imposat i que (entre nosaltres) no són la veritable expressió del meu gènere de talent”, confessa Marià Fortuny (Reus, 1838 - Roma, 1874) a l’aristòcrata hispanista JeanCharles Davillier en una carta datada durant la seva última estada a Roma. El pintor, protagonista d’una de les carreres més fulgurants i exitoses del segle XIX, es troba en un dilema que el turmenta: continuar transigint amb el gust dels col·leccionistes que el reclamen a banda i banda de l’Atlàntic o “pintar per a mi, al meu gust, i el que em doni la Santíssima gana”. S’hi estava posant quan, només uns mesos després, el va sorprendre la mort. Tenia 36 anys.
És impossible saber fins on hauria pogut arribar aquell nou Fortuny si hagués pogut desenvolupar allò que ell en deia “una pintura veritable” i que es pot entreveure en obres com Els fills del pintor al saló japonès, considerada una de les seves grans obres mestres malgrat estar inacabada. Una escena íntima, familiar, pintada per al seu sogre, Federico de Madrazo, en què s’expressa amb absoluta llibertat i ens convida a continuar viatjant amb la imaginació quan abandonem la gran antològica que el Museu del Prado dedica al pintor català. La mostra, segurament la més gran que s’ha fet mai d’ençà de la que li va consagrar el MNAC el 2003, es podrà veure des de dimarts vinent dia 21 fins al 18 de març del 2018.
Fortuny arriba al Prado en qualitat d’estrella. “Va ser l’artista més cosmopolita i amb més projecció de la pintura espanyola des de la mort de Goya fins al 1900”, en paraules de Javier Barón, el comissari, i el museu no ha escatimat despeses i esforços per rescatar-lo d’un immerescut oblit i revelar el seu talent i esperit moderns. I com sol passar amb les estrelles, les xifres són aclaparadores: 169 obres de les quals 67 no havien sortit mai de les col·leccions i museus de procedència (el British Museum, l’Hermitage de Sant Petersburg, el Louvre de París...), encara que, reconeixen, en l’operació patrocinada per AXA han estat decisives la col·laboració del MNAC i el Museu Fortuny de Venècia. I encara n’hi ha més: 12 de les obres exposades són totalment inèdites.
És el cas, per exemple, de Camells en repòs, una aquarel·la procedent de Nova York que aporta un insòlit punt de vista, molt baix, magnificant les figures dels animals i dels seus guies, o d’El ferrer marroquí, oli que forma part d’una col·lecció privada de Barcelona i del qual hi ha una altra versió al MNAC. O de l’Estudi de sella de muntar arribat de Brussel·les i que s’havia conservat al taller de l’artista fins a la seva mort.
Més que desplegar una tesi, Barón ha posat l’afany a reunir el millor Fortuny, per la qualitat de les obres o per la seva significació,
Es tracta de l’exposició més gran d’ençà de la que li va consagrar el MNAC el 2003
i les ha desplegat en un recorregut cronològic que mostra fins a quin punt la seva evolució va estar lligada als viatges que va fer i com en el transcurs de la seva trajectòria va anar diversificant la seva obra a través d’un ampli ventall de tècniques (oli, aquarel·la, dibuix i aiguafort), de les quals va ser un renovador. Un dels al·licients de la mostra és veure com Fortuny estudiava els mestres antics a través d’una sèrie de còpies “que li permetien fer un estudi rigorós i alhora extreure’n lliçons per a la seva pròpia pintura”, diu Barón. Les conservava, de vegades emmarcades i penjades a l’estudi, i moltes, que ara s’exposen, van ser realitzades al Museu del Prado mateix després de tornar de Roma: Sant Andreu de Ribera o l’Innocenci X de Velázquez o La família de Carles IV de Goya, el pintor de qui va fer més còpies... “Cada dia vaig coneixent que hi ha més afinitat entre el que ell buscava i el que busco jo. Tinc una dèria, un furor per produir, i qui sap el que seré!”, li va escriure a Tomás Moragas.
La mostra, amb unes quantes fotografies de l’artista, comença amb les seves etapes de formació
La mostra recupera objectes artístics i antiguitats que va col·leccionar el pintor
a Barcelona i Roma; el viatge a l’Àfrica per encàrrec de la Diputació per fer de reporter gràfic per al batalló de voluntaris catalans comandats pel general Prim, on queda fascinat per la llum del sud i l’autenticitat i frescor de la seva gent; el triomf de la seva pintura a París sobretot a partir de La Vicaria, per la qual el 1870 va percebre prop de 70.000 francs i va entrar a formar part de l’escuderia del marxant Adolphe Goupil, que el farà ric però l’encadenarà a les lleis del mercat; la seva feliç estada a Granada i, finalment, el poble italià de Portici, als peus del Vesuvi, on per primera vegada té l’oportunitat de pintar el mar on juguen els seus fills despullats.
La llista d’obres que mereixen atenció és aclaparadora (del Fumador d’opi de l’Hermitage al Venedor de tapissos del Museu de Montserrat o Vell nu al sol del Prado mateix), però encara hi ha més coses: l’exposició mostra també al Fortuny col·leccionista que va reunir al seu atelier de Villa Martinori a Roma un gran nombre d’obres d’art i antiguitats, moltes de les quals figuren avui en destacats museus.