Bloody Mary Lliure
Dimecres, quarts de nou del vespre. Teatre Lliure de Montjuïc. Llegeixes, com tens per costum, el programa de mà de l’espectacle assegut ja a la teva localitat. Sergi Belbel, responsable de la versió de Maria Estuard, de Friederich von Schiller, que avui s’hi estrena, signa un text que contextualitza l’obra. Sota el títol Dones i política situa Schiller entre el grup de creadors alemanys Sturm und Drang que inaugura el romanticisme. Assegut a la fila tres de la grada B, recordes Alfredo Álvarez, el professor de literatura que us en parlava als Salesians d’Horta. “Sturm und Drang, tormenta e ímpetu”, us deia. El programa de mà conté un arbre genealògic dels Tudor on queda clar que les reines d’Anglaterra i d’Escòcia eren cosines, tot i que Schiller a l’obra les fa germanes. Belbel en destaca la “batalla de reines”, aquí unes esplèndides Míriam Alamany (Isabel) i Sílvia Bel (Maria). Dues reines de dues nacions en litigi territorial, dos tarannàs radicalment oposats en la política i en l’amor, dues religions, dos mons paral·lels en col·lisió. Detectes amb interès creixent com Belbel il·lumina el to aparentment professoral del text amb llampecs. Hi subratlla el presumpte anacronisme que batega sota l’obra: “Montesquieu neix cent anys després de la mort de la reina escocesa Maria Estuard i, en canvi, la seva teoria sobre la separació de poders ressona poderosament al llarg de l’obra que Schiller li dedica”. Tens el temps just d’acabar de llegir l’última frase de la presentació de l’obra abans no s’apaguin els llums de sala: “I malauradament, com comprovareu d’aquí a uns instants —t’avisa Belbel—, és del tot vigent encara ara, en ple segle XXI”.
L’escenari és rectangular. S’estén, llarg i estret, al centre de la sala, entre dues grades enfrontades que, de sobte, es veuen separades per una estructura d’aparença metàl·lica que baixa del sostre amb una estrepitosa banda sonora que en magnifica la solidesa. Una gàbia enorme. Les reixes de la presó del castell de Fotheringay on han reclòs Maria Estuard. Abans i tot que la gentil Sílvia Bel s’apoderi de l’escena, les reixes que s’interposen entre els teus ulls i els espectadors de la grada A pauten els cinc seients buits que la direcció del Lliure hi ha disposat, amb els noms dels presos polítics. A banda i banda. En la mateixa fila tres. A la teva esquerra cinc seients buits i davant per davant cinc seients buits més que destaquen en la foscor pels fulls blancs amb el nom imprès. Localitats reservades a Bassa, Borràs, Cuixart, Forn, Junqueras, Mundó, Romeva, Rull, Sánchez i Turull. Et resulta impossible no pensar-hi durant tota l’obra, sobretot quan sents les acusacions de sedició amb què el baró de Burleigh (Carles Martínez) s’omple la boca per exigir la condemna a mort de Maria Estuard. T’imagines les setmanes d’assaig de l’obra. Paraules de fa 217 anys rebotant pels carrers de Barcelona. El diumenge 26 la companyia farà el col·loqui postfunció. Quant fa que no prens un bloody mary?
Les reixes entre espectadors pauten els seients buits que ha disposat el Lliure