“Tinc molta por, però això em fa sentir viva”
Nàdia Tolokno, artista, activista i integrant de les Pussy Riot, actua avui a Razzmatazz
La vida d’Andreievna Tolokonnikova va patir una espectacular emergència pública a escala planetària gràcies a les Pussy Riot. Una de les típiques accions del militant grup punk feminista en una catedral moscovita el 2012 li va suposar una condemna a dos anys de presó per vandalisme. Abans d’aquest fet, Nàdia Tolokno (1989), tal com se la coneix artísticament, ja havia destacat per un activisme variat i agitador en molts fronts. Una de les seves facetes menys conegudes és la de discjòquei, i és així com aquesta nit se la podrà veure en una sessió que acollirà el Razzmatazz a partir de la una de la matinada. Des de Londres explica alguns detalls de la seva compromesa existència (que l’any que ve es podran llegir a la seva autobiografia Manual Pussy Riot para la revolución, de Roca Editorial).
Amb quina música sol entendre’s
en aquestes sessions?
Les possibilitats són múltiples, però lògicament tot el que posaré serà música que m’agrada a mi i que m’inspira a mi i les Pussy Riot. Una mica de krautrock, una mica de hip-hop i música de productors electrònics que m’agraden. Però de fet, aquestes sessions de dj són bastant insòlites per a mi, perquè jo en tot cas em moc més en raves i sessions de música psicodèlica. Però, bé, tampoc no és una gran angoixa perquè al cap i a la fi ets al darrere de l’ordinador i vas a la teva.
Vostè ara viu a Moscou. Quin ambient s’hi respira, en tots els sentits del verb?
A més que fa el fred que correspon, li diria que es percep una atmosfera perillosa; la població està dividida políticament, amb un protagonisme desmesurat de la propaganda governamental.
Vostè ara mateix està a Londres amb la seva campanya diguem-ne anti-Putin.
Sí, la meva companya de les Pussy, Maria Aliokhina, i jo mateixa participem en la mostra Art de protesta; activisme postsoviètic, amb altres creadors i activistes a la Saatchi Gallery amb l’objectiu de mostrar a tota la gent que li interessi el que realment passa a Rússia, de fet el que hi ha al meu país en els últims vint anys després que deixés de ser la Unió Soviètica. I dins del marc d’aquesta macroexposició jo participo amb una obra de teatre polític immersiu, Inside Pussy Riot, que he creat en col·laboració amb la companyia Les Enfants Terribles, i on vull mostrar carnalment, per dir-ho així, la meva experiència com a membre del grup punk i també de l’any i mig que vaig estar empresonada.
L’artista protagonitza a Londres una peça teatral sobre la seva estada a la presó
Quin és l’objectiu final de tot això?
En general, li diria que el que volem és que la gent entengui de la manera més epidèrmica possible el que vol dir ser un pres a Rússia, i, en conseqüència, comprendre per què per nosaltres és tan important protegir les nostres pròpies llibertats. En un àmbit més individual això ho faig extensiu a totes les altres activitats que faig, i amb les quals pretenc fer caure, trencar, el mur que hi ha actualment entre els presoners i la gent normal al meu país. Amb el tràgic afegit que aquella gent que jo qualifico de normal en qualsevol moment, d’una manera arbitrària i perquè la corrupció és una realitat molt corrent a Rússia, pot deixar de serho i engrossir el bàndol dels presos.
No és insuportable viure amb por, com suposo que és el seu cas?
Tinc por d’una manera quotidiana, molta por. Però és una cosa que acabes assumint, perquè has d’assumir que si et volen ficar a la presó ho acabaran fent. Però li diré una cosa: tenir por està bé, està molt bé, perquè aquesta és la prova més contundent que ets viva, que ets un ésser humà.
Les Pussy Riot continuen plenament en actiu, no?
Sí, per descomptat. Continuen fent vídeos musicals que tinguin alguna cosa a dir i denunciar, accions de protesta escèniques i procuren viatjar el màxim pel món per explicar a qui les vulgui escoltar la corrupció que hi ha a Rússia i els paral·lelismes cada vegada més preocupants que es veuen entre les administracions russa i nord-americana.