“Veig les medalles i ploro!”
29 anys més tard, Carmen Valero ha recuperat els seus trofeus mundials en cros
Per tenir èxit s’han de tenir amics, però per mantenir molt d’èxit s’han de tenir molts amics Frank Sinatra
Com ploraven, Carmen Valero i Josep Maria Antentas, fa un parell de setmanes. Com magdalenes. Era a Sabadell, a l’hotel Urpi. La gent de la Joventut Atlètica Sabadell homenatjava Valero: fa quaranta anys del seu segon títol mundial en cros. Hi havia 83 convidats. Allò semblava un casament. Amb el micro a la mà, Antentas va dir: –Finalment ja tenim les medalles. I vinga plorar. Les medalles havien desaparegut feia 29 anys. Eren tres, totes de Carmen Valero. Un bronze en el Mundial de cros del 75 i dos ors en els anys següents. Dos títols mundials.
Era el 1988. Antentas li havia demanat les medalles. Hi havia confiança. Havien estat companys d’entrenament i amics molt propers. –Com un germà –diu Valero. Antentas havia volgut presentar les medalles en una exposició per a l’esport. Setmanes més tard havia anat a recollir-les. En el viatge de tornada les havia guardat al maleter del cotxe i se n’havia anat a sopar. Algú va obrir el maleter. Les medalles van volar. Vinga plorar. –Antentas ho va remoure tot. Van demanar ajuda a Abascal, a Carlos Lopes... No hi havia manera. No hi havia còpies de les medalles. No es podien recuperar –diu Valero. –I com ho portava, vostè? –Allò era purament material. No ho canviava per l’amistat d’Antentas. Però sé que ell ho havia passat molt malament.
Tants anys més tard es va trobar una solució. Es va encunyar una rèplica exacta de les medalles. L’acte de lliurament va tenir lloc l’altre dia en l’homenatge a Sabadell.
–Era dolorós. Em deien “m’ensenyes les medalles?”, i jo no ho podia fer: no les tenia. M’havia acostumat a viure així. Però ara, quan les veig a casa m’emociono. Què vol que li digui...?
No els hi havien pas regalat, aquells trofeus. Se’ls havia treballat metre a metre.
Valero diu que corria prop de 30 quilòmetres diaris. –I no se n’atipava? Assegura que no, que ho portava a la sang.
–Tenia vuit anys i ja em perdia pels boscos.
Vivien a Montflorit, als afores de Cerdanyola. Els pares tenien una pastisseria.
Carmen Valero s’escapava a la muntanya, a córrer.
–El meu pare em va lligar al peu un cascavell de quatre centímetres, com als xaiets. Així em sentia des de lluny. Però quan vaig fer dotze anys ja no em van poder contenir més.
Algú va dir a la petita Carmen que hi havia atletes entrenant-se a Sabadell. El pare va portar a la nena, que pesada, a les pistes d’atletisme. Van conversar amb José Pro i amb Josep Molins. Molins va dir que es quedava amb ella. –Tornes demà? –va preguntar el tècnic. –Torno, torno –va dir la nena. I així fins ara. Molins, guru de l’atletisme a Catalunya, està al darrere de l’homenatge de l’altre dia. –I com anava i venia, vostè? –Al principi els meus pares m’acompanyaven a la parada de l’autobús a Cerdanyola. Era un trajecte de 35 minuts. I la meva tia Felisa, que vivia a Sabadell, m’esperava a la parada de destinació. –I així cada dia? –De vegades em portava algun company d’entrenament. Amb Vespa, o amb el 600. Jo els pagava amb pastissos. –Fins quan? –Als 16 anys la família va dir prou. El meu pare es va buscar una feina a Sabadell. La meva germana gran també. La petita va canviar d’institut. I la meva mare va deixar de treballar. Van tancar la pastisseria. Tots cap a Sabadell. –Van apostar per vostè. –Tots vam sortir-hi guanyant. Vam vendre la casa de Cerdanyola i vam comprar un pis a Sabadell, on encara viu la meva mare. El meu pare va trobar una feina millor. La meva germana va tenir estudis millors. A la meva mare no li feia res rentar-me la roba, que arribava fins al capdamunt de fang. I Molins em va donar feina a la seva botiga de roba esportiva.
–No li donaven gens de diners totes les seves victòries?
–Pocs. Vaig treballar mentre corria. I al vespre estudiava Comerç. I quan em vaig retirar vaig passar al banc: vaig ser apoderada en temes d’intervenció.
–I com va poder aconseguir aquells títols? Anava al límit!
–Era un cavall desbocat. Tenia fam. Córrer i córrer. No em motivava cap altra cosa. Tampoc no vaig pensar que aconseguiria tot allò. Amb aquella edat no valores res. Tampoc no ho feia el meu entorn, no l’enganyaré. –...? –No tots estaven disposats a entrenar les dones. I moltes s’entrenaven una quarta part que jo. Viatjava amb algunes, conversàvem a l’habitació. Li deia a Molins: “Les altres no fan res”. –Millor per a vostè... –Ningú no em va regalar el segon títol. Les russes ja em coneixien. Sabien que atacaria de lluny. Em vaig escapar a un quilòmetre de la meta, en un pendent. Bragina se’m va tirar a sobre al final. 150 metres més i m’atrapa.
Ja. Que li prenguin les medalles...