El forense que va embalsamar Dalí i va veure com l’exhumaven
DURANT 38 ANYS VA SER EL DIRECTOR DELS FORENSES GIRONINS. JA JUBILAT, CONTINUA TREBALLANT DE PEDIATRE, LA SEVA ALTRA ESPECIALITAT, I TAMBÉ ELABORA INFORMES PERICIALS
Es pregunta quin interès pot tenir el que explica i a qui podria captivar el que ha viscut. I ho diu ell que va participar el 2005 en les tasques d’identificació de cadàvers del tsunami de l’oceà Índic a Tailàndia i va ser el 1989 el metge que va embalsamar Salvador Dalí i va presenciar la seva exhumació el juliol passat, quan es van recollir mostres d’ADN del pintor per una demanda de paternitat. Una trajectòria professional de gairebé quatre dècades entre cadàvers amb casos com el naufragi de L’Oca de Banyoles, en el qual van perdre la vida 20 persones, o l’accident del camió pastera a Capmany, amb 11 immigrants indocumentats morts.
El doctor Narcís Bardalet (Sils, 1953), especialista en medicina legal i forense, va capitanejar durant 38 anys l’Institut de Medicina Legal de Catalunya a Girona. Uns anys en què es va convertir, sens dubte, en el confident de la mort. A través de l’observació i l’anàlisi de cadàvers, va recompondre incògnites que van ajudar a aclarir secrets que a molts els hauria agradat emportar-se a la tomba. Fa dos anys i mig, Bardalet es va jubilar. Però en quins termes? Perquè la seva agenda continua atapeïda d’activitat. Només de donar una ullada a la setmana, es veu com pràcticament una visita s’enllaça amb l’altra. Bardalet, que també és especialista en pediatria, visita en un centre mèdic de Figueres. I no només això. També continua com a pèrit judicial elaborant informes que, de vegades, fins i tot li suposen viatjar a ciutats de la resta d’Espanya. Antics companys de feina, convertits molts en amics, li demanen informes pericials per als seus gabinets i Bardalet no hi té un no. “No m’han deixat jubilar”, ironitza
Assegura que té “passió per la medicina”, per això encara exerceix. A més, vol “mantenir el cervell activat” perquè creu “fermament” que quan una persona es jubila i deixa l’activitat fins i tot pot ser “perillós per a la salut”. “Tinc més volum de feina que abans, però ara soc jo qui regeix el meu temps, qui domina les meves pauses. No he d’anar al galop perquè la màquina judicial corre. El meu àmbit d’actuació era tota la província de Girona. No sabies mai si hi hauria un homicidi, un accident... Era molt estressant aquest engranatge. Ara jo gestiono el meu temps i això em fa sentir lliure”, confessa.
Es considera “afortunat” d’haver viscut moments que formen part de la història, encara que atribueix el mèrit a la “casualitat” i diu que “sempre que es parla de medicina forense, en el 90% dels casos porta implícita alguna desgràcia”.
La primera destinació on li va to- car va ser el nord d’Espanya, concretament Navarra. “Època nefasta del terrorisme, quan cada setmana hi havia alguna persona morta”. Ja a la província de Girona i amb una disponibilitat de 365 dies a l’any i a qualsevol hora, també es va encarregar el 1994, a petició del fiscal, del reconeixement mèdic de la farmacèutica d’Olot, Maria Àngels Feliu, després de 492 dies de captiveri, o les autòpsies de la família de Serinyà que es va tirar al riu Fluvià.
Analista de nombrosos crims i morts que han quedat en la memòria col·lectiva, destaca d’entre les seves vivències la mort i l’exhumació de Dalí. “El vaig veure morir. Va ser un moment històric. Es moria una part importantíssima de la història, d’un dels fenòmens de la pintura del nostre segle”, recorda Bardalet, que va conèixer i va visitar el geni empordanès quan estava malalt. “Em van dir que es volia explorar la viabilitat de si era possible embalsamar-lo i així ho vam acordar”, comenta el doctor, que explica que se li va injectar un líquid conservant a les cavitats arterials. “Una forma d’immortalitat”, afegeix Bardalet, que 28 anys després de la mort del pintor va tenir l’oportunitat de presenciar al Teatre-Museu Dalí de Figueres com van retirar les mostres del seu cos embalsamat. “Vaig saber que vivia un altre moment històric. Dalí és mòmia per sempre. Els seus bigotis marcaven les deu i deu”, descriu.
N’ha après molt, de la mort, com per exemple “com n’és de complicada la vida”. En el cas del tsunami de Tailàndia, amb 230.000 morts, “era una bogeria, n’hi havia tants que la vista no els absorbeix”. Davant d’això, va haver de controlar els seus sentiments i agafar distància: “La intel·ligència m’ha de regir, la voluntat m’ha de donar coratge i la prudència, temperància”, va pensar. “Cal saber relativitzar la mort. Mirar-la cara a cara. Pel simple fet d’haver nascut, ens morirem”, afirma.
“Amb l’exhumació del pintor vaig saber que vivia un altre moment històric; Dalí és mòmia per sempre”
“Tinc més feina que abans, però ara soc jo qui regeix el meu temps i això em fa sentir lliure”