La llibertat del nou i el vell
El cartell deia: “entrada lliure fins a completar l’aforament” i la cua abraçava la cantonada, envoltant el Círculo de Bellas Artes, aquell lloc on tothom pot sentir-se a i de Madrid. “Això sembla el Cristo de Medinaceli”, li vaig comentar a Jesús Ruiz Mantilla a l’ascensor. “Esclar, hi ha hagut miracle”, va replicar el periodista. Es regalaven versos, convocats els autians en ple, famosos i anònims, per celebrar l’edició de Toda la
poesía de Luis Eduardo Aute (Espasa), l’artista que ha tocat i pintat tot els pals, tan extravertit com entotsolat, obstinat i perplex, un gamberro de l’idioma, un home que el 8 d’agost del 2016 se’n va anar tan lluny que els metges amb prou feines tenien clar si tornaria. “No sé si vaig o vinc d’algun lloc on no he estat mai”, li va dir fa poc al seu fill Miguel, quan li va preguntar com es trobava.
Jerseis de punt amb cremalleres, fulards i barbes, jaquetes de vellut, ments bullents, amics fidels: Rosa Montero, Ángel Gabilondo, Vicente Molina Foix, Massiel, Lola Moriarty i Borja Casani... van convertir la nostàlgia en celebració, a estones dandi i d’altres canalla. Ana Belén va cantar Las cuatro y diez, Xoel López, Al alba i Miguel Poveda,
Prefiero amar, mentre que Pastora Vega, José Luis Gómez i Aitana Sánchez-Gijón van recitar els seus versos, aforismes, gregarismes, cal·ligrames i surrealismes, que prenen la paraula, per l’anvers i revers.
La seva dona, Marichu Rosa-
les, i la seva filla Laura es van quedar amb ell a casa: massa emocions. L’artista es recupera: ha començat a pintar i continua parlant en cinc idiomes –inclòs el seu català patern–, igual que abans de l’esvaniment. “Té molt sentit de l’humor, està rialler i galantejador com mai i no ha quedat orfe d’esclats poètics”, m’explica Miguel Munárriz, editor del volum, que porta pròleg de
José Caballero Bonald, i organitzador de l’acte amb la seva dona i agent de Luis Eduardo,
Palmira Márquez. Munárriz,
asturià, 31 anys d’amistat i complicitat amb l’autor, recorda que
una setmana abans de l’infart venien de Gijón, després d’un recital nocturn de poesia. “Jo anava llegint Un largo sábado, de Steiner, i vam tenir una conversa lenta i fluixa. De sobte li vaig preguntar si pensava en la mort: “Cada dia, em va respondre”. Luis Antonio de Villena, Luis Mendo
i Cristina Narea també van participar en l’homenatge encobert.
Una de les seves amigues més intimes, l’actriu Pastora Vega, em confessava: “Aute forma part de la meva vida, som amics i família, crec que és un artista especialíssim, amb tantes facetes i registres que ens toquen l’ànima i el cor; és un filòsof, un mestre, sempre s’avança a la realitat... és un ésser de llum. Ens està donant a tots una lliçó de vida impressionant”. Bategar, estimar, cantar, treballar, commoure, aprendre: verbs autians que va repetir amb bonica cadència el poeta Fernando Beltrán, que li va tributar el vers de Whitman a Lincoln: “Oh capità, el meu capità!”.
La poesia calma el carrer. L’artista Olga Andrino, amb una obra portentosa –escultura pictòrica i pintura escultòrica–, va presentar les Poéticas del papel a la galeria Materna y Herencia. I va acudir a Novalis i els seus Poemas tardíos, essència de la seva feina actual: “Quan xifres i figures deixin de ser les claus de tota criatura... quan torni el món a ser món una altra vegada”. En el relat d’Andrino, el paisatge és una declaració d’intencions: “En la meva memòria hi ha els primers records: els avis treballant la terra, els camps de Castella, la sega, l’arada, la verema, el riu, l’aigua... elements que han estat recurrents en la meva obra al llarg de la meva trajectòria, i entre els quals he trobat la narració que m’és pròpia”, afirma. La seva obra l’atresoren Alberto i Alfonso Cortina, Elena Cue, Silvia Navarro, Paolo i Maite
Bulgari o José María Entrecanales, però Andrino detesta les negretes i evita les fotos amb famosos i les servituds de les relacions públiques. Una benedicció en temps de posturejos equilibristes.
Juegos de poder (La Esfera de los Libros) és precisament el títol de la novel·la de la periodista
Gloria Lomana, que en el seu bateig literari va estar acompanyada per Carlos Herrera i Iñaki
Gabilondo –i li van fer costat tots els directors i editors espanyols. En temps en què l’equidistància obliga, ella se submergeix en les relacions incestuoses entre el periodisme i el poder, amb moviment de maletins inclòs. “Una mena de House of cards espanyola”, li va demanar l’editorial. I ella va aprofitar per reflexionar sobre el paper dels mitjans: “ara més que mai necessitem el periodisme, hem de furgar entre les mentides i les manipulacions per recuperar l’essència del nostre ofici”.
Com ho resumia Aute: “De nuevo el mundo se divide en dos: el Submundo y el Inmundo... También está Extramundi, pequeño pueblo gallego donde vive la familia de Elena, la asistenta”. I així és, afortunadament, Extramundi existeix.
Es regalaven versos, convocats els autians en ple, famosos i anònims, per celebrar l’edició de ‘Toda la poesía’ de Luis Eduardo Aute