Ficció i realitat
El periodista britànic col·laborador de La Vanguardia John Carlin, quan va ser preguntat en una entrevista a El Periódico sobre la conducta dels líders de l’independentisme català, deia que “no sabia si era romanticisme, irresponsabilitat, infantilisme, malaptesa o cinisme, o potser una barreja de tot”. Comparteixo la resposta, i afegeixo que el compendi de tot això és el que ha provocat que l’independentisme s’hagi instal·lat durant molt de temps en la ficció. S’han cregut la seva fantasiosa i màgica realitat i han inculcat a una part important de la societat les seves pròpies mentides. Ja Jaume Balmes advertia que, molt sovint, abans d’enganyar els altres, l’home s’enganyava primer a si mateix. M’assalta el dubte de si encara viuen en –i de– la ficció, o si sincerament comencen a sortir a la dura realitat.
El primer d’ensenyar cínicament la poteta va ser el jutge Santiago Vidal. Encarregat d’elaborar una Constitució catalana, explicava que “la Generalitat tenia totes les nostres dades fiscals” i “encara que aconseguides de manera il·legal (perquè ximples no som –advertia–), al nou Estat no se n’hi escaparia cap”. Tots estàvem fitxats! Doncs bé, el dia que es va esbombar el contingut de les xerrades on presumia d’aquesta atrevida informació, el jutge Vidal es va despatxar afirmant que “tot el que es va dir pretenia crear il·lusió entre els independentistes”. Era romanticisme, irresponsabilitat, infantilisme, malaptesa o cinisme el que creava la il·lusió del totpoderós constituent català, o potser una barreja de tot?
Aquesta necessitat de transmetre il·lusió va animar l’ara destituït Govern de Catalunya a donar per descomptat que la Unió Europea i la comunitat internacional avalarien la independència i la creació d’un nou Estat. O a sostenir que no només no hi hauria perjudicis econòmics, sinó que com que la República catalana seria la nova Dinamarca del sud, les empreses farien cua per instal·lars’hi. O a reiterar que a Espanya, fallida com a Estat i com a democràcia, no li quedaria cap altre remei que negociar de manera amistosa els serrells de la segregació de Catalunya. Era romanticisme, irresponsabilitat, infantilisme, malaptesa o cinisme el que justificava aquest relat fictici, o potser una barreja de tot?
No obstant això, aparentment almenys, la ficció pot semblar ara superada per la realitat. Així es podria entendre la sinceritat d’un alt càrrec de la Conselleria d’Economia i Hisenda catalana quan el 30 d’agost reconeixia privadament (encara que com que va ser gravat per ordre judicial, la seva confessió és avui de pública notorietat) que “qualsevol que tingui dos dits de cervell sap que la Generalitat no estava preparada per declarar la independència l’endemà del referèndum”. Sinceritat que el va dur a lamentar que “en algun moment a algú li ha d’interessar aquest puto procés al món real”. En el mateix sentit, vull entendre les declaracions fetes en les últimes setmanes per diversos dirigents independentistes. Esmento, com a exemple, les que ha fet des de Brussel·les un dels consellers escapats –que no exiliats– reconeixent que “van preferir escoltar la part del relat més èpica, la més emocional, la més bonica... i que si ara toca fixar límits i es requereixen esforços més grans, això ja se sabia”.
El dubte que m’assalta és si l’allau de confessions, radicalment oposades al que s’ha defensat i s’ha practicat els últims anys, és fruit de la reconversió, del penediment, de l’exemplaritzant substitució de la ficció per la realitat, de la sana autocrítica... o està simplement motivat per una cínica conducta electoralista. De motius per inclinar-me per aquesta última opció no me’n falten. Fa temps que la veritat apareix com la principal víctima del procés. Fa anys que es nega l’innegable. El que correspondria ara, d’acord amb l’ètica de la convicció de Max Weber, seria dir la veritat independentment de les circumstàncies. El que seria procedent, davant unes noves eleccions, seria retre comptes i assumir responsabilitats pel clamorós fracàs i explicar com es farà per no reincidir en el futur. Però davant d’això, només intueixo el simple intent d’articular un nou relat per intentar obtenir el 21 de desembre la majoria que no es va aconseguir en “les eleccions de la nostra vida” del 27-S del 2015, ni en el frustrat i il·legal referèndum de l’1-O.
La mostra més desvergonyida que estem davant d’aquest bast intent, i no davant d’un responsable exercici d’autocrítica, vindria exemplificada per les declaracions de Marta Rovira afirmant que “el Govern central havia amenaçat amb violència extrema i morts al carrer”. En cas que no es provi aquesta afirmació tan greu, es reafirmaria la tesi d’alguns que el procés ha convertit una part dels seus dirigents en mentiders compulsius. La innecessària i condemnable violència als “llocs” electorals de l’1-O no justificaria mai una falsedat tan gran. Al contrari, evidenciaria que la degradació moral d’alguns dels seus líders seria exorbitant. Tot això amb un greu afegit. Fa dies que predico més enllà de l’Ebre que no s’ha de confondre victòria política amb humiliació, però temo molt que serà més difícil evitar-la amb missatges d’aquest to.
Veurem què ofereixen les urnes el pròxim 21-D. Mentrestant, serà bo recordar el savi consell del presocràtic Anaxàgores: “Si m’enganyes una vegada, teva és la culpa. Si m’enganyes dues vegades, la culpa és meva”.
Davant del 21-D, seria procedent retre comptes pel fracàs i explicar que no es reincidirà en el futur