Un nou autor arriba
El mateix dia que començo a llegir el volum inèdit de Josep Pla –Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses– parlo de l’escriptor empordanès a un grup d’estudiants que tenen al voltant de vint anys. Cap d’ells no ha llegit res del gran prosista i alguns pensen que no tenen res en comú amb un senyor gran que apareix amb boina i fumant en algunes fotografies. La primera operació és esborrar aquestes imatges, recordar que Pla va tenir també vint anys i demanar-los que el considerin un autor nou que arriba ara al públic. De fet, per a ells, Pla és una veu totalment nova; els demano que se’l prenguin d’aquesta manera, amb curiositat. De prejudicis no en tenen, perquè tampoc no tenen gaire informació sobre l’homenot.
És nou Pla, per a mi? El volum que ara publica Destino i que ha preparat Francesc Montero ens mostra un escriptor que no pot ser considerat nou per als que l’hem llegit, però que també ho és, inevitablement, en la mesura que descobrim coses que potser ens havien passat per alt abans. Això passa amb aquests papers pòstums que ara veuen la llum, però també passa quan rellegim pàgines molt conegudes de Pla: el clàssic és diferent perquè el nostre moment de recepció ho és també. La meva primera aproximació a El quadern gris va ser un fracàs, no vaig connectar-hi, jo no era encara qui sóc. Uns anys després, aquella obra se’m va mostrar com un basar apassionant, dins el qual passejar amb els ulls i les orelles ben obertes. En canvi, vaig llegir per primer cop Notes disperses en un moment de la vida en què la bèstia interior va trobar en aquell dietari una mena de purgant i la conversa virtual que substitueix (o no) les hores en blanc.
Pla torna nou cada cop que el llegim i rellegim. Les seves paraules superen fàcilment el peatge documental i la penyora informativa, sobreviuen gràcies a la força de l’estil i a l’originalitat de la mirada. El pas del temps brunyeix els mots, i nosaltres som brunyits, al seu torn, pel pas dels mots i dels morts. I Pla es mou amb nosaltres perquè nosaltres travessem Pla, fent veure que som desconeguts de confiança, estranys en un tren perdut enmig del no-res. Voldria transmetre tot això als estudiants, dir-los que Pla va inventar-se Pla perquè ara, sense manies, ells acceptessin el joc: escoltar la seva veu, observant la gent i les ciutats, els detalls i el color d’allò que no es pot veure però que es pot descriure. Abans, però, haurien de renunciar a llegir els llibres de Coelho –i altres coses– que tenen a casa.
A la pàgina 133 de Fer-se totes les il·lusions possibles: “Davant de la gent (en públic), els menys innocents són sempre els més decents i primmirats”. Un nou autor arriba a ciutat. Celebrem-ho. Per què hem deixat que alguns abanderats de la derrota perenne vulguin fer de Pla el seu ninot de neu?
El pas del temps brunyeix els mots, i nosaltres som brunyits, al seu torn, pel pas dels mots i dels morts