Independentista d’esquerres
Està l’independentisme buit d’ideologia? O és que consisteix a separar-se a seques?
Amic independentista d’esquerres: el seu cor és un enigma. O hauria de dir la seva ment? Aquesta carta serà una cadena d’interrogants que només vostè pot desencadenar. Suposo que coneix els últims sondejos, que van llançar en aquestes pàgines el titular següent: “El fort impacte de la crisi catalana empeny Espanya cap a la dreta”. La pregunta cau pel seu propi pes. Què opina sobre això l’independentista d’esquerres, o sigui, vostè mateix? Què passa pel seu cap davant d’aquesta notícia? Sent alguna cosa? El preocupa? No pensi que, quan m’adreço a vostè, el responsabilitzo d’aquest gir. Crec que la dreta n’és la primera causant, i s’alegrarà de recollir la seva collita patriòtica. Però això es veia venir, i no hi ha crisi si un no vol, per molt brut que sigui l’altre. El seu moviment independentista ha estat una part imprescindible en la qüestió, i tota acció té conseqüències. Permeti’m una citació de Sartre. “La nostra essència, allò que ens definirà, és el que construirem nosaltres mateixos, mitjançant els nostres actes”.
Dèiem que aquesta dretanització patriòtica territorial es veia venir. Però potser vostè no va tenir espai mental per sospitar-ho, embegut per la seva causa. És un dir, no em refereixo al fet que vostè begui; ho aclareixo perquè les susceptibilitats són tan altes com els nivells de desigualtat que sostenen les polítiques de dretes. Les que, per una raó o una altra, l’anomenada crisi catalana podria ajudar a perpetuar: retallades en sanitat i educació, reducció de subsidis, proliferació de contractes porqueria, enfonsament dels drets dels treballadors rasos –que van aconseguir els seus avis i àvies d’esquerres– i un llarg etcètera que culmina en 13 milions de persones en risc de pobresa. I la pobresa és molt demagògica. S’entossudeix a posar-nos davant dels nassos unes mans que regiren les escombraries, per rescatar les sobres dels nostres entrepans llepats. Dic això perquè ja no és estrany el dia que veig algun desgraciat abocat en un contenidor.
Podria respondre, amic, que això no té res a veure amb vostè si no tingués vostè un cor d’esquerres, solidari per naturalesa. Es deu preguntar de què m’estranyo, si hem vist que l’independentisme, electoralment, agermana esquerres i dretes que fa goig. No li falta raó. La seva causa territorial és potser més important per a vostè que la relació directa de cada ésser humà amb el seu cos, la seva ocupació, el seu sostre, el seu aliment? Aquestes conseqüències serien els danys col·laterals? Estic barrejant coses? Està l’independentisme buit d’ideologia? I aleshores, de què l’omplim? O és que consisteix a separarse a seques? Exactament per a què? I la seva solidaritat? És vostè un enigma. I a mi em tempta una última diatriba: o el nacionalisme és una goma d’esborrar que ho arramba tot o és, senzillament, una cosa de dretes. Aquí i allà.