Crisi i extremismes
Tal com va passar després de la gran depressió dels anys 30, la crisi econòmica de l’última dècada ha obert la porta al proteccionisme econòmic i, simultàniament, als extremismes en política, tal com explica el professor Xavier Vives: “Des del 1970 i fins al 2007 hi va haver unes 125 crisis sistèmiques en diferents països. La darrera ha propiciat una reforma de la regulació financera amb augments substancials en els requisits bancaris de capital i liquiditat, i una supervisió molt més estricta”.
Acomençaments d’octubre del 2008 era a Boston i vaig ser testimoni del pànic bancari que estava en marxa després de la caiguda de Lehman Brothers. Havia estudiat el fenomen però no l’havia viscut en primera persona. El sistema financer mundial estava a punt del col·lapse i creixia la demanda de caixes fortes. El pànic no era només dels particulars, com als anys trenta, sinó que les entitats financeres i fons d’inversió retiraven de cop i volta el finançament a curt termini a la banca. El dòmino estava en marxa. L’origen de la crisi es trobava en els excessos en el crèdit immobiliari, productes financers hipotecaris tòxics, i un sistema bancari desregulat i amb molt poc capital. Es va evitar una altra gran depressió com als anys trenta, però no una gran recessió. La Reserva Federal havia après la lliçó i va injectar liquiditat de forma massiva i el Tresor va rescatar la banca amb 700.000 milions de dòlars, però no va ajudar les famílies que no podien pagar la hipoteca després que punxés la bombolla immobiliària. Els test d’estrès i la recapitalització de la banca el 2009 van aturar la crisi i els ajuts han estat retornats. No es va intervenir de manera tan decidida a Europa per la manca d’unió fiscal, es va generar una crisi de deute sobirà, i els problemes de sanejament de la banca encara estan presents en països com Itàlia.
Des del 1970 i fins al 2007 hi va haver unes 125 crisis sistèmiques en diferents països. La darrera ha propiciat una reforma de la regulació financera amb augments substancials en els requisits bancaris de capital i liquiditat, i una supervisió molt més estricta. No sabem com serà la pròxima crisi, ni si amb la reforma efectuada n’hi haurà prou, però si el passat ens indica alguna cosa del futur, podem suggerir que sistemes bancaris a l’ombra i desregulats (shadow banking) seran a l’ull de l’huracà.
El llegat de la crisi té un paral·lel en la crisi dels anys trenta. Aleshores es va reformar el sistema financer i es van introduir salvaguardes com l’assegurança de dipòsit i la separació de la banca comercial i d’inversió en la llei Glass-Steagall del 1933, però el gran llegat va ser el proteccionisme, l’auge del populisme i del feixisme. La democràcia liberal i el lliure comerç van perillar. El que ha passat ara és semblant, però els brots autoritaris no han arribat als extrems dels anys trenta. En els dos casos la classe mitjana va patir les conseqüències de la crisi i bona part d’ella va sucumbir als cants de sirena del populisme. L’estancament dels salaris i l’augment de la desigualtat hi van ajudar.
La reforma keynesiana del capitalisme va posar èmfasi en la necessitat d’una política econòmica estabilitzadora de l’economia. Aquest llegat ha evitat una altra gran depressió, per bé que a la Unió Europea (UE) es va implementar una política fiscal massa restrictiva i amb un retard en el sanejament de la banca amb un impacte important en el creixement. El sistema capitalista necessita una altra reforma o el futur serà del proteccionisme i dels nacionalismes populistes. Enumero a continuació alguns aspectes necessaris d’aquesta reforma. Cal abordar directament com es compensen els sectors i les regions que perden amb la globalització i el canvi tecnològic. No només en nom de l’equitat sinó també de l’eficiència, ja que altrament tots dos es frenaran i el món s’empobrirà i serà més conflictiu. Cal atacar les arrels de la desigualtat amb polítiques educatives que garanteixin la igualtat d’oportunitats. Cal mantenir mercats competitius amb una política de defensa de la competència vigorosa. Cal implementar una fiscalitat justa i equitativa, tant per a particulars com empreses.
El risc sistèmic va quedar ocult en el període previ a la crisi i gran recessió. Hi continuen havent factors que poden posar en risc el sistema. El sector immobiliari amb els seus excessos expansius és el primer. Això és així per la tendència dels governs d’assegurar amb els diners dels contribuents les hipoteques privades; als EUA un 70% de les noves hipoteques són assegurades i gran part es fan en entitats fora del perímetre de la regulació bancària. La UE amb l’euro representa un altre risc sistèmic per a l’economia internacional fins que no es completi l’arquitectura que ho faci estable. El “bucle fatal” que enllaça la solvència de la banca i de l’àmbit sobirà encara no s’ha trencat, malgrat els avenços en la unió bancària. D’altra banda, els països emergents depenen molt de l’evolució del dòlar i la falta de cooperació internacional en un món fragmentat i en guerra comercial pot tenir conseqüències nefastes. Aquests són només tres exemples de grans riscos que poden esclatar. Si això succeís amb bona part dels governs mundials en mans de populistes o autòcrates, i amb nivells d’endeutament molt elevats, les perspectives no serien falagueres.
S’atribueix al dirigent del partit comunista xinès Zhou Enlai haver assegurat, a començaments dels anys setanta del segle passat, que era massa aviat per avaluar les conseqüències de la Revolució Francesa. Fins i tot aplicant la frase a la crisi del 2008, podem estar segurs que el futur dependrà de les nostres accions o omissions a partir d’ara.
El sistema capitalista necessita una altra reforma o el futur serà del proteccionisme i dels nacionalismes populistes