Els temes del dia
El reconeixement per part de la Generalitat de la fuga d’empreses de Catalunya, i el preocupant augment del nombre de morts al volant.
LA consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, va presentar ahir un informe que comptabilitza el nombre de companyies que van abandonar Catalunya entre l’octubre de l’any passat i el juliol de l’any en curs. És a dir, durant els nou mesos posteriors a l’aprovació al Parlament, el 6 i el 7 de setembre del 2017, de les lleis de desconnexió que li havien de facilitar a Catalunya la sortida de l’Estat espanyol. Segons la consellera, la xifra es redueix a 2.501 empreses i grups, i pot traduir-se en 3.700 CIF (codis d’identificació fiscal).
A la Generalitat li ha costat poc menys d’un any de fer el recompte oficial de les baixes empresarials patides per Catalunya a conseqüència de la inseguretat jurídica que va desencadenar el procés. És molt de temps. Però, malgrat el retard, aquest primer anunci oficial constitueix una bona notícia. No tant pel seu contingut –en aquest aspecte no ho és en absolut– com pel saludable exercici de transparència que implica, tardà però benvingut.
La consellera Chacón va intentar presentar el balanç de fugues, que difícilment pot ser assumit com una cosa positiva per al país, sota la llum més afavoridora. Va subratllar que tan sols representaven el 0,59% de les 618.366 empreses que hi ha censades a Catalunya. I que majoritàriament –el 80%– eren empreses petites o molt petites. En canvi, no va tenir interès a assenyalar que entre el 20% restant s’inclouen algunes de les empreses catalanes més grans, incloses les del sector bancari com La Caixa i Banc Sabadell, o energètiques com Gas Natural, ara Naturgy. Ni que aquestes grans empreses són responsables del gruix dels 100.000 milions d’euros que facturen en conjunt totes les que se’n van anar. Dit en altres paraules, la pèrdua de massa muscular empresarial a Catalunya, produïda per la falta de garanties del procés, ha estat més que considerable.
És veritat que, avui dia, aquestes fugues no han generat una caiguda de l’economia catalana de conseqüències dramàtiques. A causa de l’ordenació fiscal vigent no han suposat una minva en les quantitats recaptades per Hisenda que després es computen a Catalunya. I, com que hi ha hagut pocs trasllats de la producció, aquest fenomen no ha tingut una repercussió sobre l’ocupació. Ara bé, seria insensat afirmar que aquesta fuga massiva és irrellevant. No ho és en termes conceptuals. I molt probablement tampoc no ho serà en termes comptables a mitjà i llarg termini. La mudança dels equips de decisió a altres comunitats –el 61% de les empreses fugides s’han instal·lat, sigui dit de passada, a Madrid– no augura res de bo en termes d’influència, imatge o futures decisions inversores.
La consellera Chacón va deixar ahir molt clar que la Generalitat no es plantejava la redacció d’un pla per incentivar la tornada de les que se’n van anar. Creiem que en això s’equivoca i no pas poc. Potser la Generalitat pensa que anunciar un pla d’aquesta mena equivaldria a acceptar públicament la gravetat dels trasllats. La qual cosa no obraria, des d’un punt de vista polític, en el seu favor. Però en termes estrictament pragmàtics, alguna iniciativa en aquesta línia, amb incentius o sense ells, és imprescindible i prioritària. Catalunya necessita recuperar, en la seva integritat, el teixit empresarial que ha estat en el passat un dels seus principals trets d’identitat i que ha de ser en el futur –com més aviat millor– una de les bases del seu progrés.