Enginy i nyap
La política espanyola es mou entre l’enginy i la matusseria, i els dos termes es poden aplicar gairebé sempre als mateixos fets. Vegem-ho en dos dels esdeveniments d’aquests dies: la reforma dels aforaments i el truc per anul·lar la llei d’Estabilitat. Tots dos, afers gens anecdòtics de què depenen ni més ni menys que el sanejament de la democràcia –o això se’ns ven—i la possibilitat que el Govern central no caigui per incapacitat d’aprovar els comptes públics.
És altament enginyosa la iniciativa del president Sánchez de promoure una reforma exprés de la Constitució per eliminar o limitar els aforaments. Aquesta necessitat no apareix entre els problemes que les enquestes detecten en la societat, però l’autor de la idea va demostrar intel·ligència per recuperar la iniciativa política i audàcia per intentar que l’afer de la seva tesi doctoral es dilueixi, passi a un segon terme del debat públic o que, almenys, abandoni les primeres pàgines i deixi de monopolitzar les tertúlies. Un governant sotmès a una agitació d’aquesta mena és un governant sotmès a un deteriorament cruel. Per tant, com a maniobra per desviar l’atenció del que fa mal al poder, el senyor Sánchez i el seu equip més pròxim han demostrat que conserven capacitat de reacció i de treure’s conills del barret de copa.
On és, la matusseria? En totes les altres coses. Primer, que el senyor Sánchez va dir, literalment, en l’acte d’autobombo dels 100 dies, que “el Govern proposarà a la Cambra una reforma de la Constitució
Sánchez ha mostrat audàcia, però també matusseria, amb els seus plans sobre els aforaments i la llei d’Estabilitat
per posar fi als aforaments”. No va dir “corregir”. No va dir “limitar”. No va dir “reduir”. Va dir “posar fi”. I va ser la seva vicepresidenta qui, en el minut següent, el va rectificar, de manera que es va començar creant confusió sobre l’autèntic abast de l’ambiciosa proposta. Segon, que el senyor Sánchez es va llançar a la piscina sense mirar si hi havia aigua: no va consultar amb ningú, ni tan sols amb els seus socis de govern, quins altres melons s’obrien –per exemple, l’autodeterminació– ni amb quins suports podia comptar. I tercer, ara ha de recórrer a la clemència dels creadors d’opinió perquè no li facin el temptador retret que reforma la Constitució per salvar-se a si mateix. Això sí que és llançar una canonada per matar una mosca!
Pel que fa al truc emprat per a la llei d’Estabilitat, també és enginyós fer servir el contenidor d’una altra llei per eludir el bloqueig del Senat. No és gaire original, perquè ja s’ha fet altres vegades, però té l’astúcia de la trampa i l’enginy de trobar una drecera. On és, el nyap? Doncs mireu: en el fet que no és gaire coherent que el cavall de Troia sigui la violència de gènere i els grecs que hi van dins siguin els comptes de l’Estat. I tampoc no és gaire brillant que el gran argument es limiti a al·legar que també ho va fer Rajoy o que se’ns digui que el mecanisme és legal. Això espero. Només faltaria, senyor president, senyors ministres, que vostès cometessin una il·legalitat!