Fumar al cotxe
Per bé que sembla mentida que hi hagi notícies fora de la roda hamsteriana de la política, convertida en un territori erm d’idees, resclosit de lideratges i trist d’horitzons, el fet és que passen coses al món, i algunes són suggeridores. Per exemple, l’interessant debat que s’ha obert arran de la iniciativa de la Conselleria de Salut de la Generalitat de prohibir fumar a l’interior dels cotxes. És a dir, una proposta que neix de la preocupació sanitària, interactua en l ’àmbit viari i obre la qüestió sobre la intervenció pública en l’esfera privada.
Tres potes complexes per a un debat que sempre tendeix a ser enverinat: la vidriòlica conciliació entre els límits del poder públic, la responsabilitat privada i el bé comú.
Reconec que, en general, tendeixo a ser molt combativa en la defensa de l’espai privat, convençuda del principi liberal que enalteix la responsabilitat privada, esperona la iniciativa ciutadana i acota el poder polític. No soc gens amant d’aquelles polítiques que ho volen regular tot, des de la felicitat fins als tàmpaxs. A més, ja sabem com acaben aquells règims que se situen en una posició de paternalisme damunt
Soc combativa en la defensa de l’espai privat, convençuda del principi de la responsabilitat privada
la ciutadania, i anul·len l’aspecte més revolucionari de l’ésser humà: la seva condició d’individu. Des d’aquesta perspectiva, la idea de plantejar una iniciativa que pretén regular un àmbit tan privat com és el cotxe propi, em crea, en principi, una certa al·lèrgia intel·lectual.
Però, en aquest cas, els dubtes em duren el que triguen a desenvoluparse les subordinades, perquè aquest debat no s’acota en el principi de la llibertat individual, sinó que afecta l’interès col·lectiu. Primer, perquè estem parlant de sanitat; segon, perquè ho fem, també, de seguretat viària; i tercer, perquè, no ens enganyem, el cotxe no és un espai estrictament privat, i la prova n’és la multitud de prohibicions que ja acoten la llibertat al seu interior. Dins del cotxe no es pot menjar, no es pot parlar pel mòbil, els nens petits han d’anar en cadires especials, és obligatori portar el cinturó de seguretat, i etcètera. És a dir, un seguit de restriccions que no només no ens incomoden, sinó que hem incorporat amb normalitat a la nostra vida quotidiana perquè hem entès que el cotxe té un component social de risc, que cal tenir seriosament controlat.
El tabac s’insereix, a banda de la qüestió sanitària, en aquest vessant de risc. Fumar al cotxe pot implicar des de distraccions fins a atacs de tos o disminució de la mobilitat, a banda del risc d’incendis quan el capteniment del fumador és incívic i llença la cigarreta per la finestra. A més, és un lloc tancat on sovint viatgen els nens. No sembla, doncs, que es tracti d’una confrontació entre la llibertat individual i la intervenció pública, sinó més aviat de com conciliar drets privats i deure social, un difícil equilibri que, tanmateix, defineix el grau de civilització d’una societat.