Martin Luther Torra

Ahir vam fer una barbacoa”, diu la postal. La foto mostra un jove negre penjat i mig socarrimat. Ho vaig veure a l’exposició The color line, fa dos anys al museu parisenc Quai Branly. Els linxaments, habituals i jocosament celebrats (aquell tipus de postals eren populars), són només la punta de l’iceberg del que va patir la comunitat afroamericana fins ben entrada la dècada del 1960. Els negres no tenien els mateixos drets que els seus compatriotes blancs: no podien entrar en un parc d’atraccions, ni asseure’s a les primeres files dels autobusos. Els tocaven els pitjors oficis: paletes, prostitutes, mainaderes o criats dels blancs; per descomptat, no eren mai diputats o alcaldes. Barris, escoles, hospitals... i fins i tot platges o lavabos es dividien en dos grups: per a blancs (els millors) i per a negres (els pitjors). Per sort, un tal Martin Luther King va encapçalar, amb un enorme cost personal (va ser assassinat), la resistència a una injustícia tan flagrant.

Ens pensàvem que aquell horror, aquella vergonya, no tornaria a passar mai més, enlloc, i tot i això... mirin la situació a Catalunya. No veuen que els paletes i les prostitutes són tots catalans? Que qualsevol família de Jaén té una minyona lleidatana? Que els millors hospitals o escoles són només per a castellans? Potser hi ha alcaldes o diputats catalans? No veuen que no tenim els mateixos drets que els nostres compatriotes espanyols: no ens deixen celebrar un referèndum d’autodeterminació, que en canvi s’ha pogut fer tranquil·lament a Galícia, Extremadura o Múrcia? És acceptable que la població catalana s’amuntegui en barris insalubres, com Sant Cugat, mentre els castellans gaudeixen de l’exclusiu Cornellà? I el vergonyós incident sofert per Artur Mas?: com que se li va vetar –suposem– l’accés a Benidorm, es va veure obligat a passar l’estiu a la seva casa i veler de Menorca. I els linxaments, què em diuen dels linxaments? Per sort, un tal Quim Torra encapçala, amb un enorme cost personal (147.000 euros a l’any, 66.000 més que Pedro Sánchez), la resistència a injustícies tan flagrants.

L’únic que no entenc és per què el senyor Clayborne Carson, director del Institut Luther King, ha protestat pel fet que Torra utilitzi la seva figura. “No veig els catalans oprimits com a grup”, diu. Que estrany. Deu ser que no veu TV3.