El centre està lliure
La reaparició triomfal de José María Aznar al Congrés dels Diputats ha estat interpretada per molts com la confirmació de la reedició de l’aznarisme, mitjançant la figura peculiar de Pablo Casado, sempre que els seus màsters i la seva supersònica velocitat acadèmica no li costin el càrrec. L’entusiasme d’alguns mitjans i d’alguns opinadors davant l’actuació de l’antic líder del PP expressa unes ganes boges de rearmament de la dreta espanyola més dura, insatisfeta amb Mariano Rajoy i potser decebuda amb un Albert Rivera que no acaba d’enlairar-se.
El fet és que tots els que abans volien ser teòricament de centredreta ara s’han mogut retòricament cap a territoris més contundents i “desacomplexats”, com celebren els seus acòlits mediàtics. Cs i el PP van caminant cap a l’estil i l’agenda de Vox i altres grups que volen posar al dia la dreta més carca, ultra i arnada, a partir d’un vernís populista que gira al voltant sempre de tres obsessions: els independentistes catalans, els immigrants i Pablo Iglesias. És el lepenisme espanyol, que té un peu posat –es vulgui o no– al Valle de los Caídos i que veu el renaixement d’ETA en tot el que no li agrada.
Aznar, a diferència de Rajoy, va ser un líder declaradament ideològic i un cap de govern disposat a aplicar una doctrina compacta, pensada per transformar Espanya en una direcció determinada. A partir de l’any 2000, quan el PP va aconseguir la majoria absoluta i va emergir una nova classe mitjana a moltes províncies, Aznar va treure’s la disfressa centrista i dialogant –gràcies a la qual va navegar la seva primera legislatura amb pactes amb CiU i PNB– i va aplicar bona part de l’agenda que la FAES havia cuinat uns anys abans, a imitació dels think tank conservadors nordamericans i britànics, deutors de les polítiques aplicades per Ronald Reagan i Margaret Thatcher. L’aznarisme volia apostes clares i les va fer, algunes de les quals –la de prendre part en la guerra d’Iraq, per exemple– van tenir en contra una part de la societat. Amb tot, l’aznarisme també havia consolidat una parròquia fidel que confiava en la gestió d’una dreta tunejada que no tenia manies i s’omplia la boca parlant de creixement, ocupació, trens d’alta velocitat i “España va bien”. L’arribada inesperada de Rodríguez Zapatero a la Moncloa, després dels atemptats gihadistes de l’11-M, va truncar el pla de prolongar l’aznarisme mitjançant el Rajoy dòcil del 2004. Quan el gallec va ser finalment president del govern, a finals del 2011, el món havia canviat i la relació entre ell i Aznar ja s’havia refredat.
El refundador d’aquella AP que van rebatejar com a PP és un líder forjat a partir de dues circumstàncies especials. La primera és sobreviure a un atemptat d’ETA, el 19 d’abril del 1995, una experiència límit que va convertir un dirigent hermètic i rígid en un home més segur d’ell mateix i amb una autoritat sense discussió entre els seus. La segona és aconseguir vèncer Felipe González –el mític president socialista– a les eleccions generals del 3 de març del 1996; aquella victòria va ser molt ajustada però va certificar la majoria d’edat de la dreta postfranquista; el PP podia parlar de tu a tu amb el partit responsable de la gran modernització espanyola des del 1982, i una nova generació –la d’Aznar– tenia barra lliure per convertir alguns consensos de la transició en camps de batalla. Abans que Podem i l’esquerra, van ser els aznaristes els que van reobrir debats que semblaven tancats l’any 1978.
El pas de Rivera a la política de les Espanyes va ser beneït per Aznar i el seu entorn. Refugiat a la FAES, lluny del PP i de Rajoy, l’antic president va assenyalar el jove català com l’esperança blanca, en un joc d’aproximacions que confirmava l’escassa entitat d’aquells que esperaven i maldaven per fer de Cs un partit de centreesquerra o socioliberal de debò. Aznar, que només va ser centrista a efectes tàctics per arribar al govern, va esborrar qualsevol temptació centrista de Rivera, la qual cosa va deixar el centre a disposició de qui el volgués. L’ascens de Casado, després de la moció de censura a Rajoy, frena les grans esperances de Rivera i regala a Aznar un nou imitador, susceptible de representar millor que el noi taronja el seu llegat, el seu esperit i la seva duresa.
El centre polític a Espanya queda, per defecte, en mans de Pedro Sánchez. Encara que vulgui competir amb Iglesias pels votants més esquerranosos, el líder del PSOE té una gran oportunitat d’arribar als ciutadans a qui les formes de Rivera i Casado produeixen al·lèrgia i por, aquells segments de la societat espanyola que fugen de la confrontació sistemàtica, la bronca i el bloqueig. Rivera i Casado –a qui haurem d’anomenar Rivado perquè són clònics– tenen a més tirada a imitar l’estratègia de Trump, basada a mantenir el foc demagògic de la postveritat, a demonitzar els adversaris sense límits i a cohesionar la parròquia a partir del xoc. Si avui aparegués un nou Adolfo Suárez –que no és ni pot ser Rivera–, potser ho petaria.
Cs i el PP van caminant cap a l’estil de Vox i altres grups que volen posar al dia la dreta més carca, ultra i arnada