Formar-se al llarg de la vida, clau per evitar l’exclusió
Clam perquè les empreses apostin per l’FP a Catalunya
El mercat laboral i la societat són tan canviants que en poc temps han fet realitat el tòpic que hem sentit tantes vegades: ja no tindrem una feina per a tota la vida. No només això. Ja fa temps que se’ns alerta que tampoc no tindrem una professió per a tota la vida i que potser, fins i tot, aquesta professió deixarà d’existir com a tal. Davant d’aquest panorama poc encoratjador, des de diversos sectors de l’ensenyament i de l’àmbit del treball ja fa temps que insisteixen en la necessitat de fomentar l’aprenentatge permanent a qualsevol edat per evitar quedar exclòs no només del mercat laboral, sinó també socialment.
La formació al llarg de la vida té un impacte directe en les probabilitats de trobar feina perquè, malgrat que les professions evolucionin, si estem ben qualificats, ens serà més fàcil buscar una altra ocupació. Per tal que com a societat puguem fer front amb èxit a l’impacte que suposa l’evolució constant del mercat de treball, és imprescindible l acor responsabilitat de les empreses en la formació dels seus treballadors i la coordinació amb el sector de l’ensenyament.
Aquest va ser el tema central del debat celebrat aquesta setmana a l’hotel Alma dins del cicle Els Miradors de Catalunya, organitzat per La Vanguardia en col·laboració amb la Generalitat. Entre els ponents, Chakir el Homrani, conseller de Treball, Afers Socials i Famílies; Isabel Alcalde, mestra i exdirectora del Centre de Formació d’Adults de Granollers; Josep Maria Lozano, professor del departament de Ciències Socials d’Esade; Laura Carnicero, doctora en Enginyeria Industrial a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona i directora de formació i de l’escola d’aprenents de Seat; Àngel Miguel, director de l’Institut Pere Martell, i Francisco Miranda, director del Centre d’Innovació i Formació Ocupacional de l’Hospitalet de Llobregat.
Actualment a Catalunya hi ha 380.000 aturats, però des de les patronals adverteixen que no troben personal qualificat per ocupar els llocs de treball que ofereixen, i això, segons el conseller El Homrani, “com a societat no ens ho podem permetre”. Pel responsable del Departament de Treball, el problema és que “moltes persones han après l’ofici treballant però els falta una acreditació de la seva competència professional, i cal posar en marxa aquests processos d’acreditació perquè cap persona aturada o sense titulació quedi fora del mercat laboral”.
Aquest és un dels grans reptes del Govern català pel que fa a polítiques d’ocupació, a més de desenvolupar la llei de Formació i Qualificació Professionals –aprovada el 2015– i la creació de l’Agència Pública de Formació i Qualificació Professionals. Al darrere també hi ha la voluntat de posar en valor l’FP, històricament menystinguda respecte als estudis universitaris, i posar fi a la idea que és l’opció dels mals estudiants. Per fer-ho, els agents implicats demanen la col·laboració dels mitjans de comunicació, per l’enorme poder que tenen a l’hora de generar històries i difondre missatges que penetren en l’imaginari de la població.
Laura Carnicero posa damunt la taula la possibilitat que les televisions facin “una sèrie com Merlí però que es desenvolupi en una FP dual perquè les famílies entenguin que és un camí correcte”. També lamenta que a les notícies sempre es parli de qui ha estat l’alumne que ha tret la millor nota de selectivitat i, en canvi, no es doni la mateixa importància als premis CatSkills, el campionat de Catalunya de formació professional.
Per la directora de l’escola d’aprenents de Seat, és necessari canviar la piràmide de formació i anar acostantla a la mitjana europea, “que es caracteritza per tenir gent formada en l’educació bàsica, gent universitària i molta gent a l’FP, mentre que al nostre país tenim molts universitaris i molt pocs alumnes a FP”. Seat ja fa 61 anys que aposta per la formació dels seus treballadors a la mateixa empresa. És el que es coneix com a FP dual, que s’inspira en el “model alemany” i que facilita que les persones que entren en aquesta companyia tinguin un contracte de formació que després de tres anys els permetrà incorporar-se a la plantilla.
És l’aposta pel contacte directe del treballador amb les necessitats reals del mercat, en aquest cas de l’automoció. La confiança en aquest sistema és tanta que “l’11% dels directius de Seat provenen de l’escola d’aprenents”, afirma Carnicero. Per la majoria dels ponents, el model alemany és un model d’èxit que pot resultar inspirador, però la realitat catalana no és com l’alemanya, i el seu teixit empresarial tampoc.
A Alemanya l acor responsabilitat de les empreses en la formació és molt alta perquè hi ha molta empresa amb centenars de treballadors. En canvi, a Catalunya un 95% de les empreses tenen menys de deu treballadors, i d’aquest 95% un 54% només en tenen un. “Per tenir un sistema alemany es necessiten alemanys”, apunta irònicament el professor Josep M. Lozano, que avisa que “el que cal fer primer és entendre la nostra realitat, i en aquest sentit no ens estem movent”. La formació dual és una gran aposta i, tot i que cada vegada les empreses se la miren de més bon ull, casos com el de Seat són un fet extraordinari que, per Lozano, “caldria convertir en ordinari”. Un altre dels grans reptes serà acceptar que moltes de les professions que avui existeixen siguin totalment diferents o, fins i tot, puguin desaparèixer. L’aprenentatge a càrrec de les empreses –més enllà dels docents, que tradicionalment han estat al capdavant de l’educació– també obligarà a superar reticències històriques sobre en mans de qui recau aquesta responsabilitat, i això demana un canvi de mentalitat. Acceptant, per exemple, que les empreses no només formen tècnics professionals, “sinó que també els eduquen segons la seva capacitat emocional a l’hora de saber resoldre conflictes, gestionar la por o superar dificultats”, afirma. Segons Lozano, “avui dia moltes empreses es troben que tenen professionals amb un currículum impres-
L’evolució constant del mercat de treball requereix anar-se formant; així hi ha més probabilitats de trobar feina
S’ha de posar fi a la idea que la formació professional es l’opció per als mals estudiants
El model alemany és inspirador, però la realitat catalana és diferent, i el seu teixit empresarial també
sionant però amb un nivell vital impresentable”. L’educació, per tant, no vol dir només adquirir una formació, sinó que aquesta formació ha de treballar les qualitats personals perquè els treballadors se sentiran interpel·lats en aquest sentit.
L’èxit de la formació professional i el fet de poder posar fi a aquest estigma d’estudis de segona que encara arrossega també requereix, i sobretot, una bona orientació de l’alumnat “ja des de primària”, explica Àngel Miguel. El director de l’Institut Pere Martell –pioner en l’FP dual a Catalunya– destaca la importància del contacte directe amb la feina per part de l’alumnat. “Els nostres alumnes la primera setmana ja saben de què va l’ofici. I, per tant, saben si allò respon a les seves expectatives i inquietuds”. En canvi, en el cas de les carreres universitàries, “el primer any del grau d’Enginyeria no saps ben bé què fas”, apunta.
També és important donar una bona informació i transparència del mercat de treball per evitar discursos que poden tenir conseqüències nefastes, com ara la falta de determinats professionals per cobrir llocs que queden bacants per haver difós la idea que no eren necessaris. Francisco Miranda posa d’exemple el fet que avui dia falta gent al sector de la indústria perquè “algú va llençar el missatge que estava morta i que el futur eren els serveis, i ara ens trobem que no hi ha soldadors perquè tots se’n van anar al sector de la informàtica”. Per això, insisteix Miranda, cal ser curosos a l’hora de difondre segons quins missatges, “com ara que la universitat no respon al que volen les empreses perquè s’estan carregant cinc anys de feina”.
Un altre dels reptes de l’FP és la captació de talent femení en branques com l’enginyeria, l’electrònica o la informàtica, tradicionalment identificades amb feines masculines, mentre que els estudis relacionats amb la salut, la cultura o l’estètica estan clarament identificats amb dones. L’element que més preocupa en aquest sentit “és que als graus més feminitzats les condicions laborals siguin pitjors, i aquí hi ha un element de reflexió molt dur a tenir en compte”, apunta el conseller de Treball.
Més enllà dels centres de formació professional, les escoles d’adults sempre han estat un element indispensable d’inserció laboral i social per a les persones que per diferents motius han quedat excloses. “Són les grans desconegudes”, afirma Isabel Alcalde, que havent exercit en tots els nivells de l’ensenyament, des d’infantil fins a l’escola d’adults, assegura que cal posar-les en valor perquè “són una oportunitat per a persones que volen fer un aprenentatge per no quedar-se enrere, d’altres que volen acabar l’ESO, majors de 25 anys que volen anar a la universitat i persones estrangeres que no han tingut cap oportunitat al seu país i veuen en aquestes escoles l’oportunitat d’aprendre a llegir i escriure, així com de conèixer l’idioma”.
Alcalde també demana que se’n parli més, perquè això ajudarà a posar fi a l’estigma que encara arrosseguen les escoles d’adults pel fet que en el seu origen van ser creades per ajudar persones que eren gairebé analfabetes. També són importants els centres de noves oportunitats, un projecte del Servei d’Ocupació de Catalunya destinat a afavorir la inserció de joves d’entre 16 i 24 anys als quals el sistema educatiu clàssic no els ha funcionat, en el mercat laboral i en la formació reglada.