“Ho he provat tot, i en natació també me’n sortia prou bé”
Enric Mas, segon classificat de la Vuelta a Espanya
Nascut a Artà el 7 de gener de 1995, la vida d’Enric Mas, ciclista professional al Quick Step-Lidl, ha canviat arran de la seva excel·lent actuació a la Vuelta a Espanya, on va guanyar una gran etapa de muntanya i va acabar segon. En una disciplina de fons, on el cos de l’esportista es va formant amb anys i molts quilòmetres, arribar tan amunt amb només 23 anys no és el més habitual. Diumenge va pujar al podi de Madrid, dilluns va ser rebut com un heroi a Artà i ahir era a Barcelona com a imatge rellevant de la campanya Plan Merienda de Lidl, destinada a divulgar els hàbits de vida saludable des de la infància.
Com va començar la seva dedicació al ciclisme?
Va ser un amic del poble, sempre li estaré agraït, que m’hi va portar. Devia tenir 12 o 13 anys.
I llavors va veure que tenia condicions?
Sí, a la primera cursa que vaig fer vaig tenir un bon resultat i em vaig dir, mira, això m’agrada i m’ho passo bé. D’aquí va venir que vaig anar al Centre de Tecnificació de Mallorca, vaig anar coneixent gent de dins d’aquest món i em van anar guiant... fins aquí.
Sempre va pensar en el ciclisme?
Doncs ho vaig provar una mica tot. He fet natació, bàsquet, tennis... La natació també m’encanta i
és on tenia els meus amics. Me’n sortia prou bé, tot i que és un esport ben diferent. Però m’encanta estar a l’aigua!
I els estudis?
Els vaig haver de deixar. Volia fer el batxillerat però quan vaig veure que una cosa i l’altra eren incompatibles vaig apostar per la bicicleta. I per sort ha anat bé!
Com va aquesta campanya per ensenyar als nens a fer un berenar més saludable?
El pes és fonamental per al ciclista. Jo tinc sort de venir d’una família de gent prima, menjo força, de tot i en quantitat, però no m’engreixo. És bo explicar als infants que cal menjar sa.
Com a ciclista el defineixen com a escalador, tot i que a la Vuelta va fer una bona contrarellotge i fa uns mesos, al Tour de Suïssa, va fer segon en un sprint d’una quinzena de corredors...
Sí, però jo soc escalador. Puc fer una bona contrarellotge, però sé que no la guanyaré. I també soc una mica ràpid... però el que faig bé es pujar, escalar.
L’ha preparada gaire, la contrarellotge?
Ui, l’he de treballar encara molt més, em falten moltíssimes hores de cabra [bicicleta de contrarellotge].
No fa gaire s’ha instal·lat a Andorra, com tants corredors actuals. Com ha estat, això?
Una decisió meva i de la meva família. Era una molt bona oportunitat, és un molt bon lloc per entrenar-se. A l’estiu hi fa molt bo i a l’hivern una mica de fred, però tens a la vora moltes
muntanyes llargues.
Hi viu tot sol?
Amb la meva parella quan pot, o si no, tot sol.
I els entrenaments?
Hi ha molts espanyols i sortim junts. Quedem i ens entrenem junts. Un dia podem ser només dos i un altre som divuit! Depèn de les curses, de qui està competint i qui no.
Hi ha un entrenament especial que va fer de més jove, amb Contador, que té història, oi?
Això va ser a Itàlia. Un grup vam poder sortir a fer un entrenament amb ell i vam pujar junts el Gavia.
Déu-n’hi-do... Com va anar?
Vam intentar aguantar la roda de Contador una mica.
I què més? Expliqui-ho, sisplau!
Doncs que tots es van anar quedant i jo vaig aguantar.
Fins on?
Fins on? Doncs fins a dalt, fins que es va acabar la muntanya. Va ser un gran moment, una cosa molt gran per a mi.
Amb raó Contador diu de vostè que és el seu successor... Quina edat tenia, llavors?
Tenia... 18 o 19 anys.
Passem a la Vuelta. Potser l’equip hauria d’haver tingut algú més a la muntanya, algú que l’ajudés?
No, no. Jo crec que l’equip va estar de 10. Una feina de 10. Vam estar perfectes, no n’he de dir res, de l’equip.
Repassem les dues etapes andorranes. A la primera no va poder seguir Yates.
Jo la veig positiva. Aquell dia vaig guanyar el podi, perquè els altres van anar tots a bloc i jo vaig guardar una mica per a l’endemà, vaig pujar una mica mes tranquil·let. Positiva, sí.
I la segona, quan guanya a la Gallina, va dir que la clau havia estat estudiar abans l’arribada en vídeo.
Sí, i tant. Després de veure-ho sabia que calia entrar davant al revolt final, i així va ser.
En canvi Miguel Ángel López no ho va saber fer. No havia vist el vídeo, ell...
No ho sé. Si no el va veure és perquè no va voler. El té a YouTube.
I ara el Mundial. Són gairebé 260 quilòmetres. L’espanta la distància?
No, en absolut. Ja els he fet entrenant-me. En cursa mai he disputat una distància tan llarga, però no m’espanta, no. Al cap i a la fi calculo que seran unes set o set hores i mitja... Alguna vegada les he fetes en un entrenament. És una passada anar al Mundial, tenim un equip en què tots són boníssims i buscarem alguna medalla.
I vostè serà el recanvi per si falla Valverde?
No, no. L’Alejandro és el líder, és ell qui ha de disputar, jo no tinc experiència en aquesta mena de curses. Jo hi vaig per ajudar i per agafar experiència.
SENSE DUBTES
UNA PROESA
LA VUELTA
EL MUNDIAL
“Puc fer una bona crono i també sóc una mica ràpid, però el que faig bé és pujar: soc un escalador”
“Tenia 18 o 19 anys i un grup vam pujar el Gavia amb Contador; jo vaig ser l’únic que el va seguir fins a dalt”
“La primera etapa d’Andorra és on vaig guanyar el podi: vaig guardar per a l’endemà”
“No m’espanten els 260 quilòmetres; calculo que serà una cursa de set hores o set i mitja”