Formar barrera, demanar caritat
La literatura de Peter Handke i el seu gastat El miedo del portero al penalti fa riure. Quina por pot tenir un porter en l’única situació en què està eximit de culpa? La veritable por del porter –gent estranya; bones persones, però gent estranya– és a les sortides amb els punys, perquè no hi ha res més ridícul que una sortida incerta, un cop de puny a l’aire o l’anticipació d’un cop de cap que desmunta l’estampa de càrrega militar de tota sortida de punys canònica: espantar el davanter.
Només hi ha una acció en què un futbolista de camp transmet por: quan integra una barrera. El jugador s’encongeix –físicament i mentalment–, es converteix en un embalum i forma, al costat dels seus companys, una estampa penosa. Projecten un estoïcisme resignat, propi de qui demana caritat.
A Hirving Lozano, futbolista del PSV, hem d’agrair-li l’intent de millorar una cosa tan desgraciada com una tanca humana a 9,15 metres del lloc ideal per a Leo Messi. El llançament, esclar, va acabar en gol i va deixar en evidència l’ocurrència de col·locar un tipus a quatre grapes darrere dels seus propis companys.
El futbol s’ha tornat solidari i avui tots donen la cara, una expressió certament apropiada per a qui sembla disposat a interceptar un cop de pilota amb tot el seu cos i la seva ànima. Jo no recordo les figures del segle passat integrant una barrera, una tasca reservada als defenses i a algun migcampista de brega. Si s’atribueix a Carles Rexach la frase “córrer és de covards”, no els explico on crec que el recordo quan calia formar la barrera davant llançadors com Scotta, un argentí del Sevilla que als setanta terroritzava amb les seves canonades, també conegudes com a scotazos... A Asensi, solidari, abnegat i sofert, sí que el recordo cargolant-se pel camp després que el seu estómac rebés l’impacte de l’esfèrica.
Com que els futbolistes són coetanis de la generació de joves més ben preparada de la història, ara amb la mà es protegeixen el cap –on s’ubica el cervell, òrgan capital– en lloc de limitar-se a tapar-se els genitals –l’únic òrgan que semblava digne de protecció en el futbol vintage–. Certament, es tractava d’un futbol testicular.
La gran innovació pel que fa a barreres va ser el Brasil del Mundial de Mèxic 1970, la millor selecció de la història del futbol que recordo. El bigotut Rivelino, llançador diví, col·locava la pilota al forat que li obria Jairzinho, situat al costat de la barrera per desaparèixer en el moment del xut. És l’únic intel·ligent que recordo al voltant d’una cosa tan penosa com formar una barrera i debatre’s entre: prefereixo que em piqui a la cara o que sigui gol?
Dir que el porter té por del penal fa riure; hi ha dues pors: de sortir de punys i cantar i de formar part d’una tanca