La síl·laba Pla

Pla és un cognom eufònic, de sonoritat propera a l’ovació, formada sempre per acumulació d’aplaudiments. Durant anys i panys, cada vegada que algú volia presumir de coneixements sobre aquesta matèria tan esotèrica anomenada cultura catalana, citava Pla. Josep Pla, esclar. Un autor d’obra inabastable que, gràcies a la lloable dedicació d’un planià com Valentí Puig, podien tenir a l’abast en el meravellós digest Diccionari

Pla de literatura (Destino, 2000). Abans, Puig ja havia publicat L’home de l’abric, sobre Pla, obra amb què el 1998 va guanyar el premi... Josep Pla. La síl·laba Pla, doncs, ja era pertot quan el 1989 va emergir la figura incontestablement contestatària d’Albert Pla, l’artista que millor es mou per les procel·loses aigües de l’enfanterriblisme. Un enfant terriPla, per dir-ho en barceloní, que va obligar un altre notable Albert Pla a signar amb el seu segon cognom per distingir-se’n: el lingüista Albert Pla Nualart, actual responsable lingüístic del diari Ara i autor de muntanyes d’articles divulgatius sobre dubtes gramaticals. Per si la síl·laba Pla encara no era prou pronunciada, ara a l’Espai Lliure de Montjuïc prorroguen fins a primers de novembre l’espectacle Travy, una dramatúrgia de Pau Matas i Oriol Pla que interpreten Diana Pla, Oriol Pla, Quimet Pla i Núria Solina. La família Pla al complet, vaja, composta per una parella de comediants i la parella de fills que la biologia els ha concedit i l’educació ambiental ha encaminat cap a les arts escèniques.

Quimet Pla és un dels fundadors dels Comediants, així amb majúscula, i Núria Solina, violinista, és cofundadora de les companyies Picatrons i Circ Cric. Ara, dirigits per l’Oriol, pares i fills mostren, en una col·lecció de miralls diversos, un resum de la vida d’una família com la seva. Els recursos artístics del vell art joglaresc contrasten amb les tècniques més contemporànies de les arts escèniques, i aquest diàleg, que podria ser teòric i gremialesc, es concreta en moments insuperables que l’universalitzen. El vell de can Travy ha llegit Shakespeare, la gran patum del teatre de text, en diagonal i recita historietes en italià macarrònic. La bufonada més lleugera precedeix la pesantor tel·lúrica de la mort. Tànatos hi estossega tothora, sense llàgrimes. Les troballes escèniques se succeeixen a un ritme cada cop més vertiginós, amb recàrregues periòdiques per sortir del bucle, i tot plegat desemboca en un final inoblidable, bellíssim exemple d’humorisme transcendent. Abans, en la constant recerca d’arguments per a la confecció de l’espectacle que presenciem en una convenció d’assaig perpetu, el director Oriol Pla proposa a la seva família una de les moltes idees que circulen per l’escenari i son pare, aquí i a la Xina popular, li rebat tot dient que el troba un argument pobre de la manera com se sol desqualificar una història massa simple: “Massa Pla”!

La bufonada més lleugera precedeix la pesantor tel·lúrica de la mort; Tànatos hi estossega tothora, sense llàgrimes