El príncep que es creia invencible
El fill favorit del rei Salman concentra un poder sense precedents a l’Aràbia Saudita, però també té molts enemics
No fa massa, tot just tres anys i mig, Muhammad bin Salman era un príncep saudita més en una família reial llegendàriament extensa, que com tants dels seus oncles i cosins s’entretenia amb la borsa i els negocis i alguna vel∙leïtat filantròpica.
Tot va canviar quan el seu pare, Salman, va ascendir al tron el gener del 2015. Muhammad emergiria de les ombres, acumulant més poder que cap altre príncep abans, i en qüestió d’uns mesos posaria de cap per avall l’Aràbia Saudita, on els canvis sempre arribaven amb comptagotes, amb un discurs de transformació que embadaliria no només joves i dones saudites sinó també els líders occidentals.
Nascut el 1985, és el primogènit de la tercera i última esposa de Salman, Fahda. De tots els fills, no era el que semblava més ben col∙locat davant els seus admirats tres germans grans, fills de la primera dona. Però tenia una qualitat que el va fer passar davant de tots: era el favorit de Salman.
Va créixer enganxat a ell. Tenia 12 anys quan va començar a acompanyar el seu pare, llavors governador de la província de Riad, a les reunions. Segons la seva biografia oficial, ja a l’escola va destacar per la seva intel∙ligència, en graduar-se entre els deu millors estudiants del regne. Alguns enemics l’han descrit com un nen grassonet que rebia burles i passava molt de temps sol.
A diferència de molts prínceps, que van a la universitat a l’estranger per provar les llibertats occidentals, Muhammad va preferir quedar-se a Riad, a prop del seu pare. Es va llicenciar en Dret a la Universitat Rei Saud, segon de la seva promoció. Diuen que no va fumar mai, ni bevia alcohol ni li agradaven les gresques. Va provar sort al món dels negocis immobiliaris i la borsa, i va mostrar interessos filantròpics amb la funL’ascens dació MiSK, el suport de la qual als joves emprenedors li va valer el 2013 el premi de l’edició regional de la revista Forbes.
A l’arribar al tron, Salman va nomenar el seu fill favorit ministre de Defensa –amb 29 anys, el més jove del món– i en pocs mesos el va posar al capdavant del monopoli estatal de petroli i l’òrgan d’inversió pública. Muhammad, a qui van començar a anomenar MBS, no va trigar a demostrar les seves ambicions. Va llançar una campanya militar al Iemen (que ha acabat en desastre), va muntar un boicot a Qatar, va anunciar una transformació econòmica per reduir l’“addicció” al cru i va proclamar que l’Aràbia Saudita havia de donar l’esquena a l’islam radical. Inversors estrangers, però també els joves saudites, estaven entusiasmats amb l’alenada d’aire fresc.
En una decisió que retrospectivament sembla una peça d’un pla mestre, Salman va designar príncep hereu Muhammad bin Naief, ministre d’Interior i primer dels nets d’Ibn Saud, fundador del regne, que arribava a la primera línia de la successió. Significativament, Salman es va assegurar de limitar el seu poder, integrant la seva cort reial a la del rei, que presidia el seu fill.
del príncep va començar a crear malestar en la família reial, on va circular una carta criticant la seva arrogància i cridant a un cop de palau. Però el juny del 2017 els Salman es van avançar: Bin Naief va ser defenestrat i Muhammad va ser nomenat hereu. Es va treure de la cartera d’Interior la intel∙ligència i el contraterrorisme, que van passar a estar sota Bin Salman. La purga es va consolidar al novembre, amb la detenció de centenars de prínceps i poderosos empresaris en una suposada “operació anticorrupció”. Entre ells, Miteb bin Abdul∙lah –fill del mort rei Abdul∙lah i aspirant al tron–, destituït al capdavant de la Guàrdia Nacional, l’última branca de les forces de seguretat que escapava a Bin Salman.
Al concedir al seu fill, un per un, tots els ressorts del poder, Salman “va destruir el principi de consens” que imperava a la casa dels Saud per atallar les lluites fratricides després de la mort del patriarca, assenyala David Ottaway, del think tank nord-americà Wilson Center i gran coneixedor de l’entramat del poder saudita. “És tràgic, perquè Salman sempre havia estat el gran conciliador en la família reial, el que resolia les disputes internes, fins que va decidir que el seu llegat seria el seu fill favorit”, lamenta Ottaway.
“Pot sorprendre, però a l’Aràbia Saudita hi havia una certa descentralització del poder”, afegeix l’expert. Els ministeris es repartien entre els clans familiars, mentre que les carteres de Petroli i Finances estaven en mans de tecnòcrates.
“Muhammad i el seu pare han estat molt estratègics en col∙locar membres lleials del clan Salman en els càrrecs clau. Mai un príncep no havia concentrat tant de poder”, diu
“Decideix sense pensar en les conseqüències; em pregunto si és paranoic, però és molt intel∙ligent”
Courtney Freer, analista del Middle East Centre de la London School of Economics.
L’escàndol Khashoggi ha llançat per terra la imatge de reformista conreada per Muhammad bin Salman, que tants elogis li ha valgut des dels governs occidentals. Les seves decisions de treure el poder a la policia religiosa, d’obrir cinemes i sales de concerts, de permetre conduir a les dones, de sobte semblen criaturades al costat de la imatge sinistra d’un príncep que es creu tan invencible com per fer assassinar un periodista crític en un consolat.
“És impetuós: pren decisions sense pensar en les conseqüències dels seus actes. És erràtic. De vegades em pregunto fins i tot si és paranoic. És narcisista, com Trump. Però no es pot negar que és molt intel∙ligent i treballador, dels que arriben a les reunions amb els informes estudiats al detall”, el descriu Ottaway.
Fa temps que els activistes advertien de la cara fosca del príncep, que deia que detenia imams radicals però aprofitava per apartar reformistes religiosos, que demana la pena de mort per a un economista crític amb les seves reformes, que té detingudes en aïllament feministes mentre presumeix de defensar els drets de la dona.
Per Adam Coogle, investigador de Human Rights Watch, Bin Salman és un monstre fabricat pels EUA. “El factor decisiu en el seu ascens va ser el suport de l’Administració Trump, particularment el seu idil∙li amb el gendre del president, Jared Kushner”, diu Coogle. Fins aleshores, l’home dels EUA era Muhammad bin Naief, molt respectat per la seva feina en la lluita antiterrorista entre les agències de seguretat i l’exèrcit dels Estats Units, que han vist amb aprensió l’auge del jove i irreflexiu príncep. La notícia que Bin Naief havia estat defenestrat i posat sota arrest domiciliari (pel que sembla hi continua) “va emprenyar molta gent a Washington”, assenyala Coogle.
Bin Salman s’ha llaurat molts enemics a la casa reial saudita, que podrien veure en l’escàndol Khashoggi l’oportunitat que esperaven per defenestrar-lo. Però després de la implacable purga dels Salman, no està clar que quedi ningú amb capacitat per dur a terme un cop palatí. “Només el rei Salman, si obre els ulls i s’adona que el seu fill favorit està fora de control i és un perill, pot treure’l del poder”, opina Ottaway, que pensa que potser el rei saudita és “l’únic que deia la veritat” quan va assegurar a Trump que no sabia res del que havia passat amb Khashoggi.
Es diu que el rei pateix demència senil i que Bin Salman ha aconseguit estendre els seus tentacles de poder i aïllar-lo, però Ottaway creu que Salman encara mana. I assenyala un precedent significatiu, quan Bin Salman va pretendre afegir-se al pla de pau palestino-israeliana de Kushner. “El rei es va posar ferm i s’hi va negar”.
“La pregunta ara és si Salman mantindrà el suport a aquest fill que s’ha convertit en persona non grata a Washington, potser no a la Casa Blanca però sí al Congrés i entre la premsa, i que ha fet un mal irreparable a la relació entre l’Aràbia Saudita i els Estats Units”, conclou Ottaway.