Un fan de Metallica pilota Treball
De petit i adolescent, Chakir el Homrani (Barcelona, 1979) viatjava cada estiu amb els pares i els germans a la casa dels avis paterns, als voltants de Tetuan. Durant aquelles setmanes –baixar al Marroc implicava quedar-s’hi almenys un mes– feia una immersió completa en un ambient rural que li era aliè la resta de l’any. “Era una casa perduda en el camp, havíem de deixar el cotxe i caminar una hora i mitja”, recorda. I també visitaven els avis materns, a Tànger, on l’avi era pescador. El xoc cultural era considerable. En aquella època, l’avui conseller de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat era un jove grenyut aficionat al thrash metal, que portava samarretes de Metallica. “Doncs de vegades no és el que sembla, els meus avis em veien amb el cabell llarg i no passava absolutament res...”, riu.
Però en realitat hi havia un intercanvi, i a tots els nivells. “Quan tornaves a Barcelona també tenies al cap un garbuix de llengües bastant divertit. Per mi, tot això era l’estiu”, recorda El Homrani. Els seus pares, immigrants marroquins, es van instal∙lar fa quatre dècades al Mas Sauró, un barri popular de muntanya, a Collserola, on va créixer en una família de cinc germans. A casa parlaven en dàrija –el dialecte àrab del Marroc– i castellà. Amb els amics, sempre català. Va estudiar a l’escola Dolors Montserdà-Santapau, a Sarrià, i a l’institut Joan Boscà, on era, en els anys vuitanta i noranta, pràcticament l’únic fill d’immigrants musulmans.
Després es va llicenciar en Sociologia, a la Universitat Autònoma de Barcelona, sense tenir clar a què es dedicaria. Buscava un mètode per observar la realitat. “La sociologia et permet ser conscient de quines ulleres portes per mirar el món, que no són les mateixes per a tothom. L’objectivitat és ser honest i explicar des de quina perspectiva ho fas”, apunta.
Des del Departament de Treball i Afers Socials, amb un pressupost sense consolidar que supera els 3.000 milions d’euros, les persones són a l’eix d’unes polítiques que desplega en diversos fronts, amb l’accent a combatre la precarietat laboral i atendre els col∙lectius vulnerables. Entre aquests últims, els menors immigrants no acompanyats, que des del 2016 han augmentat a Catalunya, i els darrers mesos encara se n’ha intensificat més l’arribada. La situació es va tornar crítica al setembre després que transcendissin les imatges de nois dormint al terra d’una comissaria davant la situació de col∙lapse als centres d’atenció. “És un repte de país i l’hem de gestionar bé. El 2015 en van arribar 300 i aquest any en seran 3.000. Estem creant un centre a la setmana. Hem demanat a l’Estat coordinació i planificació”, explica.
En l’àmbit personal, El Homrani viu des de fa dotze anys a Granollers, amb la seva companya i els dos fills de la parella, de 9 i 7 anys. La vida familiar, lamenta, és complicada amb la seva agenda, que de vegades s’estén al cap de setmana. “Algun dia haurem d’abordar seriosament el tema de la conciliació”, subratlla.
Ja de molt jove es va aficionar a la literatura fantàstica i la ciència-ficció, que li permet desconnectar, assenyala. I quan se sent atabalat agafa la moto –porta una Triumph Tiger de 800cc– i fa un tomb. “Et neteja la ment absolutament, em va molt bé”, assegura. Però troba a faltar, ara que la dedicació a la política li ocupa part del temps que fins fa poc era de lleure, les partides bimestrals de rol amb els amics de la universitat. “Ens agrada jugar a tot, ja sigui fantasia èpica o més futurista, com El senyor dels anells o La crida de Cthulhu. Per mi Joc de trons és el primer llibre de la saga Cançó de gel i foc, que vaig llegir abans que existís la sèrie”, explica.
En gustos musicals és bastant eclèctic, però el thrash metal l’ha marcat des de l’adolescència. “Els grups que més he escoltat són Metallica, Pantera i Sepultura. La meva mare no entenia res, és lògic, ells venen d’una altra tradició cultural”, assenyala amb un somriure. També li agrada el rock espanyol. Explica que havia portat el cabell llarg fins a la cintura i confessa un gest de fetitxisme: encara guarda la primera creuada (una caçadora de cuir) de quan tenia 15 anys.
Tot i que milita a ERC des dels 25 anys i ha estat regidor i diputat, la seva trajectòria té una arrel més sindical que política. Des dels 21 anys està vinculat a UGT i va ser secretari d’organització i portaveu d’Avalot, la branca juvenil del sindicat, en què va coordinar el projecte Eixam de mediació sociolaboral juvenil i tallers d’ocupació. A més, va col∙laborar amb diverses oenagés. I els darrers anys ha treballat com a director de producte de formació professional en una empresa del sector de l’aigua i del medi ambient, de la qual està en excedència.
Es defineix com a independentista, però no és nacionalista. “Per mi tenir una república és l’instrument per canviar a fons la societat, soc independentista per la via social, gens identitària”, explica. De fet, es va afiliar a ERC, el 2004, gairebé per impuls, davant la polèmica per la reunió secreta del llavors líder d’ERC, Josep-Lluís CarodRovira, amb dirigents d’ETA, en un moment en què era president en funcions de la Generalitat, amb Pasqual Maragall de viatge. “Quan vaig veure el que es va organitzar, em va semblar tan surrealista que vaig decidir fer el pas”, assegura.
Passava els estius a casa dels avis, a Tetuan, amb cabellera fins a la cintura i samarreta thrash metal