Una punxada a la Manxa

Dissabte passat vam punxar. Abans, punxar era bastant comú i es resolia fàcilment. Només calia substituir la roda avariada per la de recanvi. Per a una persona amb traça per a la mecànica, cosa de cinc o deu minuts. Per a algú tan negat com jo, potser mitja hora. Però no era complicat. Ara, en canvi, punxar no és tan comú però costa una mica més de resoldre. El progrés!

No conduïa jo, conduïa una amiga. Anàvem a casa d’uns amics a la Manxa, per una carretera secundària, amb prou feines asfaltada. Només ens faltaven quatre o cinc quilometres per arribar. De sobte vam sentir un soroll sec, de bastant mal auguri: la roda s’havia ficat en un sotrac que devia ser més pronunciat del que semblava a primera vista.

El cotxe era nou i era un bon cotxe, d’una marca alemanya amb nom de dona que té fama de fer vehicles de bona qualitat. A la pantalla del taulell de comandament –una pantalla tàctil– hi va aparèixer un avís en vermell que ens informava que la roda davantera dreta estava perdent pressió: 50, 40, 30... La meva amiga va reduir la velocitat. La roda continuava perdent pressió: 25, 20, 15... Quan va arribar a 5, la meva amiga va parar.

Vam sortir del cotxe i vam mirar la roda. Estava una mica baixa, però no desinflada totalment. Vam tornar a pujar al cotxe i vam continuar a poc a poc. Hi havia alguna cosa que no anava a l’hora, però la roda funcionava i no feia soroll. A la pantalla del taulell de comandament, la informació sobre la pressió de la roda va ser substituïda per la recomanació de trucar a un número d’emergència de la marca fabricant del cotxe. Vam tornar a parar, sota l’única ombra que es veia.

Decidit a agafar el toro per les banyes, vaig baixar amb la idea de canviar la roda. Al compartiment de sota del maleter hi havia una farmaciola, una caixa d’eines i dos o tres fòtils que no sé per a què podien servir, però no hi havia cap roda de recanvi. Ni allà, ni enlloc.

Vaig treure el llibre d’instruccions, dubtant de la meva capacitat per a una cosa tan simple com trobar la roda de recanvi d’un cotxe. En el castellà mal traduït de l’anglès d’enginyers en el qual solen estar escrits aquests manuals, deia que al compartiment que jo havia mirat hi havia un kit per reparar una roda punxada. Però vaig tornar a mirar i cap dels estris que hi havia no tenia pinta de servir per a aquest propòsit.

Mentrestant la meva amiga, més pràctica, o amb una idea més realista del meu talent per a la mecànica, havia tret el mòbil –l’eina més útil per a qualsevol avaria– i havia trucat a un servei d’assistència en carretera. La grua ja estava venint. Vaig telefonar a l’amic que ens esperava per informar-lo de l’incident i del probable retard. Va dir que ens enviava el fill del masover, que era mecànic.

Vam seure a esperar. El cotxe es va omplir de mosques, molt abundants i enganxoses en aquesta època de l’any. Per entretenir-se, la meva amiga va trucar al servei d’assistència de la marca fabricant del vehicle. Després de l’inevitable marqui l’un, marqui el dos, etcètera, s’hi va posar un home molt amable que ens va confirmar que, en efecte, era molt possible que el cotxe no portés roda de recanvi, perquè ara molts ja no en porten, ni cap kit de reparació. També va dir que, si la roda no s’havia desinflat, potser el que estava espatllat era el sensor, no la roda, però que no ens aconsellava que continuéssim circulant. Valia més que portéssim el cotxe a un taller de reparacions.

Va arribar el mecànic i va suggerir que continuéssim fins al poble, perquè la roda podia aguantar. Ens va semblar raonable. Vam trucar al conductor de la grua per dir-l’hi i ens va demanar que l’esperéssim. Li vaig preguntar si estava segur que sabia on érem i va dir que sí, i tant, a prop d’una finca on venia molta gent de Madrid que no tenia res millor a fer. Segurament se li va ocórrer que potser era el nostre cas, perquè va afegir de seguida que la gent d’allí, quan no tenia res a fer, també se n’anava a Madrid. Li vaig preguntar si li faltava gaire per arribar i, amb una loquacitat digna d’un personatge de Berlanga, va dir que no i que amb la grua no podia anar a més de noranta per hora però que ell l’havia trucat i anava a cent cinc, de manera que trigaria molt poc.

Al cap de cinc minuts, va arribar. Va inflar la roda i vam veure de seguida com es tornava a desinflar, però no del tot. Ni ell ni el mecànic que ens havia enviat el meu amic no trobaven estrany que ara els cotxes surtin de fàbrica sense roda de recanvi. Deu ser normal. Fa setanta anys, Jardiel Poncela definia el pneumàtic així: “Allò que es punxa”. Ara potser caldrà dir: “Allò que se suposa que no punxa mai”.

Els vaig preguntar com s’ho fa ara la gent quan no està de sort i li toca. El conductor de la grua va fer un somriure amable però amb un toc paternalista, un d’aquests somriures que venen a dir mira que hi ha pardals pel món. “Home, d’alguna cosa hem de viure els conductors de grues, no li sembla?”. Naturalment, es va emportar el cotxe.

Abans, punxar era bastant comú i es resolia fàcilment; ara no és tan comú però costa una mica més de resoldre