Alcohòlica, apostòlica i romana
Pare, confesso que he pecat. La nit dels Premis Planeta vaig robar llibres. Formaven part dels centres florals a les taules. Eren antics, n’hi havia de 1914. Hauríem d’haver-nos conformat amb els que ens donaven a triar les hostesses:
La alegría de cocinar, de Karlos Argiñano, o Tiempo de tormentas, de Boris Izaguirre. Però ja sap com som els amants de la literatura; a la mínima somiem de trobar primeres edicions i joies descatalogades. Els descobrí algú que volia reciclar un cordill per a la tomaquera del seu hort, i estirantlo, aplegà un farcellet. Era impossible desfer el nus, i va cremar-lo; vaig penjar-ne la foto a Twitter amb un comentari regat en vi, tipus: “Si cal incendiar incunables, els incendiam”. Era una bestiesa, un fake. Però provocà l’incendi. Metafòric.
Aquells volums de llibreria de vell semblaven a punt del desnonament, convertits en mers objectes d’atrezzo. Vam voler salvarlos de la perdició, pare. Qui se’n recorda ja de Concha Espina? Si ni tan sols recordam Concha Alós, que va rebre el mateix guardó que Santiago Posteguillo el 1964, i gairebé el guanyà dos cops! Posteguillo l’ha obtingut amb una de romanes, Yo, Julia. La finalista ha estat Ayanta Barilli. Sempre la identificaré amb el seu personatge a la sèrie Qué fue de Jorge Sanz, que fantasieja a donar natjades a l’actor des que va veure Valentina de petita. Però és a mi, a qui han de flagel∙lar, pare, per haver-me apropiat indegudament del Théâtre de Ionescu publicat per Gallimard!
Després del sopar anàrem a prendre una copa a l’hotel Rey Juan Carlos I. Molts convidats anaven amb aquells llibres que crèiem decoratius sota el braç. Segons una marca a llapis, el preu voreja els quatre euros. Se’ls havien emportat de record, com es podrien haver enduit unes espelmes esfèriques que també hi havia, molt d’una altra època, si haguessin volgut custodiar-les. Tot anava bé, pare, fins que l’endemà vaig saber la veritat: aquells centres de taula eren obra de la Fundació Fupar, gràcies a un conveni de lloguer amb la llibreria antiquària Maldà. La fundació, de Terrassa, assisteix persones amb diversitat funcional i fa set anys que treballa amb Planeta. A l’hora de recollir els llibres, veieren que en faltaven, i contactaren amb mi. Vaig fer de mediadora i vaig reclamar via Twitter que es tornassin, perquè no eren de regal. I ja sap com està el periodisme, pare, àvid d’escàndols. La història sortí pertot. Qualque mitjà va transcriure els meus tuits desposseint-los d’ironia, maleïda literalitat. Érem uns vàndals incendiaris, uns xoriços! I ara m’he erigit com la sindicalista del pillatge. Per sort els implicats entenen que es va tractar d’un malentès. Alguns ja han retornat els llibres. Víctor Amela ha fet una crida per anar a la Maldà avui horabaixa a les sis. Haurien de dedicar-los un espai amb el cartell: “Rescatats dels centres de taula del Planeta”.
Però no ha estat el meu únic pecat, pare. Aquesta setmana li he estat infidel amb un altre confessor: Àngel Juez, propietari de L’Ascensor. És el pare putatiu d’Enric Rebordosa –creador del cel a la terra amb l’editorial Flâneur i amo del Paradiso juntament amb Lito Baldovinos, amb qui han ressuscitat diversos locals mítics de Barcelona–. Juez també és el pare putatiu d’un altre diví, Bernat Dedéu, que l’acompanyà durant la presentació d’Històries
de bàrbars a la seu de Comanegra, amb unes imprevisibles ampolletes d’aigua que semblaven flascons de colònia. A més de l’editor Joan Sala, hi havia la dona de l’autor, Clara Agustí, Oriol Castanys, el filòleg expert en jocs de taula Oriol Comas i Coma, el compositor Joan Magrané, i molts amics i habituals del “centre cultural de l’Univers”, també conegut com “el millor bar d’Europa en els pitjors temps”, que al final s’hi quedaren a prendre una cervesa. Per a Juez, els bars són l’àgora de la societat contemporània; és on es xerra, es fan discursos i es fa teatre. I és en el teatre on s’oculta la veritat.
Perquè, com apunta Dedéu, “als bars canviem el nostre jo, som allò que volem ser; exagerem, ens divertim, és més fàcil seduir i amagar-se”. Són el temple de la religió “alcohòlica, apostòlica i romana”, amb la qual combrego. El filòsof donà la paraula a l’expert, que antany portava el Pipa Club, i que advertí que, tot d’una que algú fa diners, s’apunta a muntar un bar, oblidant que per això cal vocació. Deia Buñuel que, sense els bars, la vida seria més difícil. I, afegeixen ells, les ciutats no tendrien ànima.
Tampoc en tendrien sense les llibreries. I a La Calders, Melcior Comes presenta Sobre la terra impura, “una novel∙lassa d’un escriptoràs”, segons l’editor de Proa, Josep Lluch, que anuncia que ja va per la segona edició. Vicenç Pagès i Jordà va titular en la seva ressenya que és el Foster Kane de l’espardenya, però els mallorquins pensam en una altra saga productora de sabates. Tot el que es narra és real, reconeix l’autor; el que és fictici és el fil que uneix la trama. Així, diu, comença
com una rondaia, “això era i no era”, i es va complicant fins embogir el lector. Per a Marc Pastor, respon al principi d’incertesa de Heisenberg: l’observació modifica l’objecte observat. És el que passa amb els centres de taula si hi ha llibres antics, penso. I llavors, per art literari i per la seva ambició estructural i riquesa lèxica, Pastor compara la novel∙la amb la
de Jaume Cabré, Jo confesso.
La substracció dels centres de taula del premi Planeta ha protagonitzat la gala d’aquest any