La Vanguardia (Català)

“El més dolorós va ser que no deixés cap carta”

- IMA SANCHÍS

Vaig néixer i visc a Buenos Aires. Durant vint anys vaig treballar com a periodista. Ara soc editor i professor universita­ri, articulist­a i publico el meu vuitè llibre. M’ interessa descobrir com s’ exerceix el poder. Estic separat i tinc un fill de vuit anys. Pertanyo a l’esquerra democràtic­a. No tinc creences

Cinc de desembre del 1990. Aquell dia el meu pare es va suïcidar. Es va tirar per una finestra. Ell tenia 48 anys, jo 15.

Què va passar?

Feia temps que estava deprimit i els últims tres mesos es va esfondrar, no sortia de casa, per primer cop no anava a treballar. Es va convertir en un pare desconegut, perquè fins aleshores havia estat un home molt vital.

El seu banc anava cap a la fallida.

Tenia la fantasia que acabaria pres, i com que ell havia estat un pres polític, era un afront: no suportava que la gent pensés que s’havia embutxacat els seus estalvis. Hi ha una escena que és la que més recordo.

...

Des dels 9 fins als 15 quinze anys, a causa del segrest del meu oncle Osvaldo, el meu germà i jo teníem guardaespa­tlles, cosa que llavors no era habitual. Un dia aquells guardaespa­tlles se’n van anar de casa per una porta i per l’altra va entrar un exèrcit de terapeutes i psiquiatre­s.

Un xoc per a vostè.

Poc després vaig arribar un dia de l’escola, vaig veure baixar la meva mare plorant per l’escala i li vaig dir: “L’avi”, i ella va respondre: “El papa”.

Què va fer vostè?

Em vaig tirar a la piscina, vestit i amb els llibres de l’escola. Aquella data la tinc clavada; m’agradaria tenir més present el seu aniversari.

...

No vaig pensar mai a escriure un llibre sobre el meu pare, sempre vaig estar còmode escrivint sobre la vida dels altres. Em resulta urticant la gent que escriu en primera persona.

Què passa quan un pare se suïcida?

Jo tenia idealitzat el meu pare a nivells ridículs. Ell era el meu heroi. Això va fer que les coses fossin encara més difícils. Durant anys vaig intentar ajuntar les peces del trencaclos­ques per comprendre per què s’havia suïcidat.

Què sabia?

Que sempre es va sentir culpable per la mort d’Osvaldo, considerav­a que havia d’haver estat ell. I el mateix li passava amb la mort del seu millor amic, un dels desaparegu­ts de la dictadura. Però jo buscava la gran resposta.

I la va trobar?

No existeix, i una de les coses més doloroses és que no deixés cap carta.

Li va canviar la vida?

Totalment. Fins als 15 anys vaig tenir una vida de nen ric. En qüestió d’uns mesos vam passar d’una mansió de 2.000 m2 a un petit apartament. La meva mare va treballar venent pisos

i jo vaig entrar en un taller de periodisme.

Li va canviar el futur, llavors.

Totalment, vaig deixar de viure en la contradicc­ió de tenir un pare comunista ric. Vam sortir al món, i en aquell món em vaig sentir molt millor.

Parlava del tema amb la seva mare?

Sí, i amb el meu germà. Sempre vam tenir present el meu pare, de vegades ploràvem però també ens rèiem dels seus deliris i aventures.

Era excessiu el pes de ser el fill del banquer suïcidat?

El cas Sivak, el segrest del meu oncle, que jo estimava moltíssim, va ser molt més important a nivell social a l’Argentina: van arribar a dimitir ministres de l’Interior i ministres de Defensa.

Policies Per què? i militars que havien participat del terrorisme d’Estat durant la dictadura es van reciclar amb aquests segrestos. El govern d’Alfonsín va cometre errors i va tenir moltes dificultat­s per lluitar amb això.

...

I també va ser famós perquè el meu pare va pagar el rescat i el cos va aparèixer dos anys i mig després amb un tret al cap.

Ja l’havien segrestat uns anys abans.

Sí, el 1979, durant la dictadura militar. Van pagar i el van alliberar. El pare del meu pare va premiar el capitost del grup donant-li una bona feina a l’empresa, i va ser ell qui el va segrestar i el va matar la segona vegada. I el que em resulta insuportab­le és que, quan va declarar, va dir: “L’Osvaldo era una gran persona”.

L’ha tornat a veure?

Durant uns anys ho vaig intentar, ara ni se m’acudiria. Sempre somio que el meu oncle torna. Em vaig assabentar de la seva mort mentre anava d’excursió amb l’escola. Vam fer una parada per proveir-nos i era a primera plana de tots els diaris. Va ser impactant.

Se superen, aquestes coses?

Sí. La meva vida no és un esquinçame­nt. Després d’això em van passar coses boniques. No visc congelat. Una vegada em vaig enutjar en un programa de televisió que presentava la meva vida com una gran tragèdia. No m’he sentit mai una víctima.

Què ha entès de la relació pare-fill?

Vaig començar a escriure El salto de papá quan va néixer el meu fill. És curiós perquè en la relació amb el teu fill descobreix­es moltes coses menors que el teu pare feia amb tu. El meu pare posava sobrenoms a tothom i al meu fill ja n’hi he posat 16.

Ho ha explicat tot?

No, hi ha coses que he preservat, com les cartes que es van escriure els meus pares.

Entrevista­r-se amb el psicoanali­sta del seu pare devia ser estrany.

Sí, em va explicar coses molt íntimes i escabroses que em van xocar. Jo pensava que el coneixia bé, però esclar, cinc anys tres vegades per setmana donen per a molt. Vaig sortir commociona­t. Però tots som polièdrics. L’altre, per proper que sigui, sempre és un misteri.

 ?? XAVIER CERVERA ??
XAVIER CERVERA

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain