Barcelona es lliura a pensar
La Biennal Ciutat Oberta aconsegueix un gran èxit amb 20.000 assistents
Vint mil persones, moltes d’elles molt joves, omplint places i auditoris de tot Barcelona durant una setmana. Una xifra voluminosa i rodona de gent interessada per les idees i pel pensament i un èxit sens dubte més gran de l’esperat. Vint mil persones en directe i més de vint mil a través de les emissions dels debats per internet. Són les dades finals de la primera Biennal de Pensament de Barcelona, Ciutat Oberta, i no és estrany que ahir diumenge l’alcaldessa Ada Colau s’afegís a la roda de premsa de balanç amb l’artífex de la Biennal, el comissionat de Cultura Joan Subirats.
“La Biennal ha demostrat que era totalment necessària i ha arribat per quedar-s’hi. No és la Biennal de l’Ajuntament de Barcelona sinó que és la Biennal de la ciutat”, va assenyalar l’alcaldessa. I va reblar que la presència massiva de gent jove a les conferències i debats que han recorregut la ciutat “demostra que és rotundament fals que a la gent jove no li agrada la política i el pensament i deixa clar que tenen ganes d’aportar idees als grans temes globals que travessen la ciutat”. Per la seva banda, Subirats ha anunciat que ja treballen en la Biennal de Ciència, que tindrà lloc al febrer amb un format similar. Tractarà sobre com portar els debats científics a l’àmbit ciutadà i inclourà temes relacionats amb la robòtica i l’envelliment saludable.
De moment, ahir al CCCB, que va reunir bona part de les activitats de tancament de la Biennal de Pensament, es va parlar sobretot d’emigrants, de refugiats, hi va haver activitats per a tota la família i es va deixar un espai per a l’estranyesa, la perplexitat i el silenci. Per pensar, vaja. Un espai que va tenir forma d’instal·lació sorprenent de l’artista Perejaume. Una instal·lació titulada D’altra
banda i col·locada al vestíbul del CCCB convenientment oculta rere cortines. El públic dels diversos passis entra i és convidat a seure en semipenombra a la meitat dreta d’una grada. A la meitat esquerra, tot i que no es veu bé a causa de l’escassa llum, sembla que hi ha testos amb arbustos. Davant la grada, una cortina negra que, quan es descorre i s’encén el llum, deixa veure que, a tot just dos metres... hi ha una grada idèntica, amb espectadors a un costat i, a l’altre, testos amb arbustos sobre els seients. Això sí, per als espectadors de cada costat queden davant els testos de l’altra grada. Ja està. Només això durant diversos minuts. Llum encès. Sense música. Silenci. Almenys fins que la senyora del darrere diu: “Quina cosa més rara”. La del costat comença a fer una llista de les varietats botàniques que observa. I són bastantes. La primera senyora insisteix: “Però això què és?”. Un company li diu que “Perejaume és el pintor del Liceu” i que li fa por que “això serà tot”.
No hi ha més, sens dubte, encara que el que hi ha fa que pensem, que ens deixem anar. Les plantes, silencioses, tan semblants i diferents unes d’altres, cada vegada es veuen més nítides, més intenses. N’hi ha prou de preguntar a la sortida. Per uns el muntatge parla de “què passa quan no passa res”; per d’altres, de la sorpresa de mirar a l’altre... i que l’altre sigui una planta, i de prendre consciència que és viva. I un pot riure, aplaudir o patir horror vacu davant la instal·lació sense saber què fer o ni tan sols si ha de fer alguna cosa –i tot això va passar– però, com va dir Perejaume a una espectadora sortint, “les plantes, punyeteres, encara hi són”.
Va ser el colofó d’un dia en què Georges Didi-Huberman i Niki Giannari van parlar del seu llibre Pasar, cueste lo que cueste (Shangrila), que reflexiona sobre els refugiats que hi ha en camps com Idomeni, a Grècia. Espectres que recorren Europa, fantasmes que qüestionen el somni europeu. “El racisme és el comportament de les institucions, que volen recollir aquestes persones i no acollir-les”, va assenyalar l’historiador de l’art Didi-Huberman, i la poeta grega Giannari va dir: “No podem tenir coneixement de la cara d’Europa si no és mirant la cara del que ve, del refugiat”.
Una jornada en què la Biennal va convidar també a pensar i a jugar els nens, que s’ho van passar de valent construint col·lectivament una ciutat amb boniques peces de fusta a la instal·lació La città infinita, de Roberta Genova, en què primer s’anima els nens a elevar una casa amb set peces i després se’ls demana que les uneixin amb nous edificis i camins per construir una ciutat. El mateix que la Biennal ha intentat aquests dies amb els grans.