L’horror
L’horror, l’horror!” és la frase immortal de Kurtz a El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. Crec que tota una generació la recordem també en boca de Marlon Brando a Apocalypse now de Coppola, just abans de caure assassinat. I sobre aquesta novel·la curta o conte llarg de Conrad s’ha dit sovint que és una metàfora de la colonització, centrada en l’explotació del Congo pels belgues. Però és més, molt més, perquè en aquest relat hi ha l’essència de l’home i la seva deshumanització, la crueltat humana, la barbàrie, enfrontada a la no sé si necessària lluita per la supervivència de la naturalesa. De vegades un es troba de morros amb això, l’horror, que ens fa i defineix com a humans. Auschwitz, per descomptat, les cambres de gas, els camps de treball i mort, les violacions sistemàtiques de dones, els genocidis, la tortura per la tortura, amb la seva dosi de plaer sàdic, amb tota la seva violència. L’horror té múltiples formes. Membres amputats, gent cremada vida, desposseïda de tot, fins i tot de l’última dignitat davant la mort. I el pitjor és que ens hi hem anat acostumant. Hem vist, a la televisió i als diaris, nens soldat somrient mentre cometien atrocitats inimaginables i hem vist dones sotmeses als més espantosos suplicis i destins. I hem continuat dinant, o hem canviat de canal, de tema... Mentrestant, les pel·lícules retorcen l’horror i ens mostren sàdics directors d’hotel o assassins en sèrie que planegen com mutilar, com fer patir, com extreure
Ja no importa gaire l’abominable mort de Khashoggi, el que importa és que ja no podem mirar a cap altra banda
llengües, ulls, vísceres, genitals... Tot, al final, sembla un espectacle macabre, una cosa que no és més que utillatge, cartó pedra, sang de mentida, efectes especials.
I de sobte, i malgrat la cuirassa d’anys i imatges, alguna cosa et commou. Pot ser un periodista assassinat al consolat del que va ser el seu país. Més encara quan llegeixes que van començar a trossejarlo en vida, dit a dit primer, mentre el botxí professional, metge del fòrum, escoltava música a través d’uns auriculars per, potser, no haver de sentir com xisclava la seva víctima que en versió pietosa amb nosaltres mateixos desitgem estigués drogada, inconscient, ja morta, què sé jo...
Sabíem que a l’Aràbia Saudita s’amputaven mans. Sabíem dels seus costums rigorosos i extrems, els homes amb thawb i ghutra, les dones amb abaia i nicab, hem vist les seves tradicions beduïnes, la dansa de les espases, amb la seva barreja de bellesa i intimidació, però aquesta vegada la modernitat, un consolat, un avió, un dissident que escriu a The
Washington Post, han confluït amb la brutalitat d’un suplici medieval en una escena d’espant aberrant. L’horror, sens dubte, l’horror. I ja no importa gaire l’abominable mort de Khashoggi, el que importa és que ja no podem mirar a cap altra banda, perquè d’alguna manera tots som espectadors i còmplices silents d’un assassinat que, aquesta vegada sí, ha tingut més publicitat, més repercussió, però que només ens demostra l’horror que habita les nostres vides i que viu al nostre només aparentment món civilitzat.