Senyors de la guerra
JONAH HILL ES LLUEIX EN UNA PARÒDICA RECREACIÓ D’UNA HISTÒRIA REAL PROTAGONITZADA PER DOS JOVES TRAFICANTS D’ARMES A AFGANISTAN
Amb el seu paper de mà dreta del gàngster/agent de borsa Leonardo DiCaprio a El lobo de Wall Street (2013), Jonah Hill va deixar enrere els personatges de nerd en comèdies d’humor destraler (però infal·lible) com Supersalidos (2007). Ara confirma la vocació de continuar explorant el seu costat més fosc amb aquesta mescla de comèdia salvatge i cinta d’acció bèl·lica, que narra la història de dos joves als quals el Pentàgon va arribar a pagar 300 milions de dòlars perquè proporcionessin armes als aliats nord-americans a Afganistan.
El director Todd Phillips, amb experiència en la comèdia passada de voltes amb la trilogia iniciada amb Ressaca a Las Vegas (2009), signa aquest film basat en un cas real que va donar a conèixer el periodista Guy Lawson a Rolling Stone. Phillips va ser documentalista abans de passar-se a la ficció –no us perdeu Frat House (1998), una producció d’HBO que explora el vessant més sinistre de les fraternitats universitàries nord-americanes–, però aquí no mostra cap voluntat de versemblança.
Juego de armas és sobre- tot una pel·lícula de col·legues que es mouen pel cantó més bèstia de la vida, narrada amb un llenguatge adrenalínic que evoca altres relats semblats com Blow (2001) o El senyor de la guerra (2005).
Un diable anomenat Efraim
Phillips se centra en la relació mefistofèlica entre els dos joves, l’amoral Efraim (Hill) i el més dubitatiu David (Milers Teller), a través d’aquest últim, que d’alguna manera actua de consciència de l’espectador. El relat oscil·la sovint entre la fascinació pel mal i el contrapunt moral, però finalment obté els moments més brillants quan s’endinsa en el retrat d’aquest nou diable del capitalisme anomenat Efraim, que Hill interpreta de manera notable i que aconsegueix provocar complicitat i alhora repulsió (és impossible no sentir esgarrifances, i un estrany delit, quan s’escolta el seu riure de hiena).
Malauradament, la resta de la pel·lícula no està a l’altura de la composició de Jonah Hill. Al final tot es queda en una paròdia superficial a l’hora d’oferir la contracrònica de les incursions dels Estats Units a l’Orient Mitjà.