Una dona incòmoda
DESAGRADABLE, DISFUNCIONAL I HILARANT, AIXÍ ÉS EL DIARI PERSONAL DE LA PROTAGONISTA DE ‘FLEABAG’, QUE COMPARTEIX SENSE PROBLEMES ELS SEUS PENSAMENTS MÉS ÍNTIMS
El rostre de Barack Obama apareix, fent un discurs, al portàtil de la protagonista de Fleabag. Està mirant el telenotícies al llit, mentre la seva parella dorm al costat seu. El president dels Estats Units parla de política i pactes internacionals, mentre ella, discretament, endinsa una mà sota els llençols i es masturba mirant fixament el rostre del dirigent.
La descripció d’aquesta escena serveix d’exemple dels límits que està disposada a travessar Fleabag. En una sola escena aborda un tema força tabú a la televisió com la masturbació femenina i alhora transgredeix la figura d’un dels homes més importants del món; i tot plegat en un moment creïble, depriment, profundament disfuncional i divertit alhora.
Una col·lecció d’adjectius que es combinen sovint durant cada episodi de la sèrie: un diari honest i cru de la seva protagonista, que mira sovint a càmera i parla directament a l’audiència (un recurs que recorda la sitcom Miranda, de la qual podria ser perfectament el revers fosc). Així, la fa còmplice dels seus moments més vergonyants i de les contradiccions entre el que la protagonista voldria ser, una feminista exemplar, i el que és, una dona que aplega més defectes que virtuts. Dona per a bé i per a mal Sovint és egoista, desagradable i cruel, però, qui no ho ha estat alguna vegada? Això és també el que la fa humana i real. La sèrie busca un públic que prefereix un tast de veritat, encara que pugui ser incòmode i humiliant. És el contrari dels models aspiracionals de dona que representen les protagonistes de The Good Wife o Borgen.
Més que amb aquestes sèries, Fleabag s’emparenta amb una manera de representar la dona que vol traslladar a la pantalla allò que aquesta no diu mai en públic, que només pensa o que, com a molt, comenta entre amigues íntimes. Un estil que té les arrels en la sèrie Sexe a Nova York i que també ha crescut amb altres com Girls. Però Fleabag les supera portant més enllà la capacitat per tractar temes tradicionalment evitats en les sèries protagonitzades per dones, i també en l’interès com a comèdia més enllà de qüestions de gènere que són, al capdavall, producte de la mirada femenina de l’autora. Perseguida per la mort L’actitud autodestructiva de la protagonista i els seus intents constants per dinamitar cada aspecte de la seva vida (particularment la relació amb la parella) amaguen una voluntat, més o menys explícita, per acabar amb la seva pròpia existència i seguir els passos de la seva millor amiga. Un desig de mort que marca en gran part el sentit d’humor de la sèrie i també la dinàmica diària de la protagonista, sempre a la recerca del fracàs, traient moments d’hilaritat d’un estat mental carregat de tristesa i nihilisme. La contraposició de les dues coses en fa una comèdia única, no del gust de tots els públics, però una troballa per als que gaudeixin de comèdies arriscades com ara Louie.
També serveix per consolidar la nova etapa de BBC Three, que ha passat a ser un canal exclusivament en línia i que, contra tots els pronòstics, no només no ha patit una davallada en la qualitat de la seva ficció, sinó que l’ha augmentat amb apostes com Fleabag o Thirteen (el seu èxit, amb més de 2 milions de visionaments).
LA TRÀGICA MORT DE LA SEVA MILLOR AMIGA ÉS UN FET OMNIPRESENT EN LA SÈRIE I CONFEREIX AL SEU HUMOR INCÒMODE UNA CÀRREGA DRAMÀTICA QUE AGAFA PER SORPRESA