Tenim Dos Pebrots
De fet, molts dels meus darrers articles tracten en realitat sobre el tema, però abordant-lo de manera indirecta o centrant-me en algun detall concret per no evidenciar la meva preocupació. Ho reconec, no gosava confessar-ho obertament per por a ser vist com un carca, com una vella glòria resistencialista a qui se li ha passat l’arròs de la modernitat gastronòmica i que ha perdut la capacitat d’emocionar-se davant novetats tan importants per a la vida d’un autèntic foodie com la darrera dieta que ha abraçat Gwyneth Paltrow, l’últim superaliment –que ja usaven els indígenes guaranís– o l’invent definitiu de pastisseria combinatòria (sí, home!, allò d’ajuntar dues pastes en una) que ara ho peta a Brooklyn. És cert, fa temps que pateixo en silenci la creixent uniformització de l’oferta culinària al món i, doncs, a casa nostra. Em sap molt greu que el menjar d’un lloc no t’expliqui la seva història i la seva cultura. Si les botigues de moda ja venen el mateix a tot arreu, em rebenta que també passi això amb el menjar. I, digueu-me local, sobretot pel que fa a la nostra riquesa culinària. Però l’altre dia vaig veure la llum i també vaig tastar-la; Albert Raurich acaba d’obrir, a prop del seu Dos Palillos, el Dos Pebrots (Doctor Dou, 19) amb una visió absolutament oberta, contemporània i per a tots els públics de la tradició i la història gastronòmica mediterrània. S’hi ha d’anar per assaborir com interpreta receptes de l’antiga Roma, l’Al-Andalus o la cuinera catalana. S’hi ha d’anar per moltes coses. S’hi ha d’anar sí o sí. La reivindicació que fa del porró i l’allioli és per fer-li un monument.